Pràctiques de salvament

Ulls dins
de les llàgrimes, senders dins
de la pols, dins
de la saliva els llavis, dins del desig
el cos. Pell som
encara i dins
de les carícies ancestrals
d'anit.

Podria romandre així, immòbil, immune,
pedra els ulls, pedra el cor, pedra els peus,
en una nit de pedra sota la llum de pedra
d'una lluna plena evidentment de pedra,
i contemplar eternament el carrer per la finestra
d'aquesta anciana del cabàs de taronges
com si el planeta existira només en la certesa única
del meu gest de pedra, com si la meua estàtua
no l'haguera escolpit mai cap mirada,
com si la suor, la sang i les llàgrimes
on sovint sure com un vell cadàver
no foren mentides de pedra d'un món de pedra.

Tantes vegades he perdut les sabates
que ja no em fa mal caminar descalça
per aquest bosc envidrat
de màscares, proxenetes
i tornaveus del no-res.

Tantes vegades he perdut les sabates
que ja no em fa por caminar descalça
per aquesta presó on m'ensinistren
amb silencis, odis, fel
i un cert decòrum.

Tantes vegades he perdut les sabates
que ja no em fa res caminar, descalça
i boja, per les carreteres del món,
amb els peus massa clivellats
per a unes sabates noves.

Aquesta nit
cau de tan amunt
que en tocar terra romp,
en cada finestra sua, arrapa,
s'amera, i en els udols dels llamps
rebervera, forada els terrats,
els dormitoris, els coits, l'alenada
veu d'uns morts que no poden
resoldre el misteri d'aquestes finestres sordes
a les que no s'aboca mai ningú
per contemplar la tendresa del més antic
dels cataclismes.

Em preguntes per què sóc com sóc
i puc respondre't, només, com a tu no t'agrada.
Escolta el batec de la mar, l'obstinació, la persistència,
aquesta religió de ser cos pacient i desig alhora,
ona forjada, ona desfeta, dolcíssima extenuació,
aquest desviure's en una voluntat erma, en una laberint
de desmemòria que se'm menja els ulls, el sexe, el món sencer,
que em vol fer mare abans de ser arbre, riu o muntanya
—xiqueta, acabat el dinar, que t'has de fer gran!—
que la pell em recorre com un cavall salvatge,
lliure i presoner de la set, com una tristesa
infinita que m'identifica, que es rebel·la i creix,
que ha après a sobreviure dins la llàgrima d'un bou
tot just abans de ser travessat per l'espasa.

Te diré el secret: tot és violència.
Aquestes vies del tren, rovellades,
l'explícita tristesa dels trens de rodalies,
la tremolor dels horitzons en les finestres,
els teus somnis, els meus, tots els espills,
les hores al cendrer cremant-se entre tu i jo,
els silencis que no es baden, la subjectiva
distància entre dos cossos nus, dos llums,
dos pells esvarant-se en una lenta llunyania,
la memòria de demà que hem signat avui,
aquesta pluja fina i persistent, mira-la!,
que podrirà el raïm i la tendresa, la carn,
els adéus sense mans. Tot és violència.

Entre els llençols embolicat un cos
abandonat m'abandona impunement
com la rosada després d'una aurora,
com si les abraçades, la llengua
i el coit, abans ànima i àngel i llum,
foren ja només uns déus cruels i feliços
d'engolir-se els somnis resplendents
i la carn usada que anit alimentàrem.
Cos embolicat, no digues res, calla,
no vulgues explicar-me que voldries,
que desitges, que sabries estimar-me
si et convide a un café i a la conversa.
El teu amor és un sudari. Llostreja.
Cos embolicat, jo no t'estime. Ves-te'n.