Qui és Irene Climent
Potser és hora, ja, de revelar qui és Irene Climent. Entre el primer poema, de juny de 2008, i el darrer, de març d'enguany, han passat gairebé quatre anys. Irene Climent és un heterònim de Josep Porcar, qui ara us escriu. Tot començà com un joc, un experiment, com una manera d'escriure com si jo fora no només "un altre", sinó també "una altra". Però Irene em va posseir i se m'endugué, no sé si massa lluny. La poesia té això, i no vaig poder frenar a temps. Un poema cridava un altre, una idea cabdellava una altra, fins al punt que, ara, podria repensar el conjunt com a poemari. Hi ha poemes que han perdut consistència, però alguns encara m'agraden i no descarte incloure'ls, amb algunes revisions, al nou poemari que prepare.
M'hauran de disculpar les persones a les quals, en aquest viatge, vaig haver d'ocultar la meua identitat i que, d'alguna manera, vaig "enganyar". No era aquesta la meua intenció. Els seus comentaris van ser molt estimulants i m'anaven donant pistes sobre quina mena de continguts i d'estil s'esperava d'Irene, així que ells, en aquest sentit, estrictament literari, van ser els millors espills. Per això ara, com a compensació, els vull donar les meues gràcies més sinceres, especialment a Pere, de Saragatona, Francesc Puigcarbó, Júlia Costa, Carles Querol, Helena Bonals, Rosabel Gumbau, Alegría de la Huerta, la Teresa i Sandra D. Roig. I sobretot a Vicent Almela Artíguez, que m'ha guardat el secret durant tota la travessia.
No amague que em fa una mica de pena haver de donar aquest adéu a Irene, però entenc que no té sentit prorrogar el periple. La poeta, en tot cas, no deixa per això d'existir; continua existint en els seus versos. Ací, al blog, a la columna de la dreta, podeu llegir el seu petit manifest poètic:
M'hauran de disculpar les persones a les quals, en aquest viatge, vaig haver d'ocultar la meua identitat i que, d'alguna manera, vaig "enganyar". No era aquesta la meua intenció. Els seus comentaris van ser molt estimulants i m'anaven donant pistes sobre quina mena de continguts i d'estil s'esperava d'Irene, així que ells, en aquest sentit, estrictament literari, van ser els millors espills. Per això ara, com a compensació, els vull donar les meues gràcies més sinceres, especialment a Pere, de Saragatona, Francesc Puigcarbó, Júlia Costa, Carles Querol, Helena Bonals, Rosabel Gumbau, Alegría de la Huerta, la Teresa i Sandra D. Roig. I sobretot a Vicent Almela Artíguez, que m'ha guardat el secret durant tota la travessia.
No amague que em fa una mica de pena haver de donar aquest adéu a Irene, però entenc que no té sentit prorrogar el periple. La poeta, en tot cas, no deixa per això d'existir; continua existint en els seus versos. Ací, al blog, a la columna de la dreta, podeu llegir el seu petit manifest poètic:
No sabeu qui sóc.
No sé qui sóc.
La meua mel és d'una flor
que a penes existeix.
Fantàstic Irene-Josep!
Se'n va la Irene -ho sento-, però queden els seus poemes, que ens van enamorar i que espero que tinguin continuïtat perquè aquests són els versos que m'agradaria seguir llegint (no diré res d'altres poetes que m'ofeguen, perquè avui qualsevol que sàpiga teclejar diu que és un poeta).
I que per molts anys, la Irene o tu mateix, conservi la innocència -si un poeta no és inocent no és res- la força -idem-, l'estètica i l'ètica de la Irene i teua.
Una abraçada.
els poemes resten aquí per molt de temps Josep-Irene, i els hem fruit. Jo també tinc un heterònim Karl Wolfovitz que com Irene tampoc existex. Però els poemes d'Irene tenien i tenen un toc espècial... com no haviem de creure que era ella quan deia: Irene, si no culls espigola.
Salut
Òndia, i jo que et vaig incloure al Tèrbol Atzur, molt interessant l'experiència.
Imagina que ara no et volguéssim creure, seria tot un argument novel·lístic...
Gràcies a vosaltres, companys. M'agrada aquesta idea de no voler creure-ho, Júlia, així estaria més garantida la supervivència d'Irene. Jo no em vaig fer endavant, però (com va fer aquell portuguès amb els seus heterònims), hauria estat bé ressenyar la petita biografia d'Irene, com ara el desengany amorós amb un adúlter catedràtic de Filologia Catalana de la Universitat de... ;-)
Josep
o_O Tot i així, no sé perquè m'hauria de sorprendre, jo també manlleve el nom a una altra persona, un personatge, per a escriure mitjançant les seves tecles i la seva pell. És una pena que no segueixi el projecte, i jo que de tant en quant pensava: ca, i aquesta xica que no escriu! ;)
On, on podem seguir-te? En aquestes o altres pells, on poder seguir ensumant aquesta poesia i aquestes paraules.
M'he quedat sense paraules... Crec que l'experiment ha estat molt interessant. Com diu en Francesc, la poesia de la Irene tenia un toc especial. Per mi aquest toc venia condicionat sobretot per dos elements: València i la condició femenina al segle XXI. Així doncs, m'has ben enganyat... Espero que els poemes perdurin i que decideixis recollir-los en un poemari. Felicitats!
wao... impresionante como una persona puede introducirse tanto en un papel. y suele a hacerlo tan natural como si fuese parte de si... siempre pensé que era ella y no él.
No sabéis quién soy.
No sé quién soy.
Mi miel es de una flor
que apenas existe.