El secret

Te diré el secret: tot és violència.
Aquestes vies del tren, rovellades,
l'explícita tristesa dels trens de rodalies,
la tremolor dels horitzons en les finestres,
els teus somnis, els meus, tots els espills,
les hores al cendrer cremant-se entre tu i jo,
els silencis que no es baden, la subjectiva
distància entre dos cossos nus, dos llums,
dos pells esvarant-se en una lenta llunyania,
la memòria de demà que hem signat avui,
aquesta pluja fina i persistent, mira-la!,
que podrirà el raïm i la tendresa, la carn,
els adéus sense mans. Tot és violència.

Llençols

Entre els llençols embolicat un cos
abandonat m'abandona impunement
com la rosada després d'una aurora,
com si les abraçades, la llengua
i el coit, abans ànima i àngel i llum,
foren ja només uns déus cruels i feliços
d'engolir-se els somnis resplendents
i la carn usada que anit alimentàrem.
Cos embolicat, no digues res, calla,
no vulgues explicar-me que voldries,
que desitges, que sabries estimar-me
si et convide a un café i a la conversa.
El teu amor és un sudari. Llostreja.
Cos embolicat, jo no t'estime. Ves-te'n.

Cavalls i bous

Pell i temps són cavalls i bous.
El secret del món salvatge i del món civilitzat és
el mateix secret salvatge d'un mateix món
de cavalls i bous que són pell i temps.
Després hem aprés a endevinar rere els vidres 
i els crepuscles com són les matemàtiques
i l'economia de besar quan toca i com toca, l'odi
específic de fer mal sense necessitat de matar,
la tortura ergonòmica on podem sentir-nos
acceptats, pares i mares de família, gent feliç.
Pell i temps són cavalls i bous.
Els fills de les pedres els alimenten
amb la sang de les ànimes verges, cants
de cadàvers dels quals no coneixem cap paraula
amable ni cap veritat que trenque aquesta pau mirífica
que a la nostra raça tant i tant ens cal conservar
perquè l'esperança perdure als llibres sagrats.
Pell i temps són cavalls i bous. I els gats moren.

Decaure

Decaic.
De serps la voluntat
ferida, al coll escates, adéus
i sutzura, arrels ventades, pell
que no muda. Tres són els àngels
que ja no m'envolen ni farts 
de vi: l'amor, que es fuga,
l'odi, que és fel,
i la mort, una flor
que sempre em rebutja.

Decaic.
Estic perduda.

Llàstima

Llàstima.
No em meresc tant d'amor regalat.
M'has oferit una cuina, el respecte,
pla de pensions i set vides de gat.
No et demanava jo tant
i en canvi tu si em demanaves
que acceptara tots els objectes
propis del teu amor.
Llàstima.
Abandona'm en aquesta platja.
És fàcil tornar sola
d'allà on no he volgut eixir mai.