Lleó i Sagitari
(a J.)
Voldries tibar l'arcsense trencar el fil, sense dianes, sense verí
a la sageta.
I ferir.
Voldries l'arpa de l'arquer,
un franc arpegi del món entre les bagues
de la veu.
La música eloqüent després
de la ferida.
sense trencar el fil, sense dianes, sense verí
a la sageta.
I ferir.
Voldries l'arpa de l'arquer,
un franc arpegi del món entre les bagues
de la veu.
La música eloqüent després
de la ferida.
Prenadal a València
Cor o cuirassa, dins
o fora, em sé part i jutge
d'aquestes places i avingudes
que tan distreta passege, ombra
expirada sota els fanals
d'una alegria i d'una pau
que desganadament
accepte.
Conec el comboi,
els aparadors i els ulls
que em voldrien bruixa
o fada, puta
o sirena, però jo sóc la temerària
abella que brunz a la vostra esquena
i després fuig, lluny
dels camins despullats de timó
o de romer.
No sabeu qui sóc.
No sé qui sóc.
La meua mel és d'una flor
que a penes existeix.
o fora, em sé part i jutge
d'aquestes places i avingudes
que tan distreta passege, ombra
expirada sota els fanals
d'una alegria i d'una pau
que desganadament
accepte.
Conec el comboi,
els aparadors i els ulls
que em voldrien bruixa
o fada, puta
o sirena, però jo sóc la temerària
abella que brunz a la vostra esquena
i després fuig, lluny
dels camins despullats de timó
o de romer.
No sabeu qui sóc.
No sé qui sóc.
La meua mel és d'una flor
que a penes existeix.
Flor d'una nit
Ulls dins
de les llàgrimes, senders dins
de la pols, dins
de la saliva els llavis, dins del desig
el cos. Pell som
encara i dins
de les carícies ancestrals
d'anit.
de les llàgrimes, senders dins
de la pols, dins
de la saliva els llavis, dins del desig
el cos. Pell som
encara i dins
de les carícies ancestrals
d'anit.
Podria
Podria romandre així, immòbil, immune,
pedra els ulls, pedra el cor, pedra els peus,
en una nit de pedra sota la llum de pedra
d'una lluna plena evidentment de pedra,
i contemplar eternament el carrer per la finestra
d'aquesta anciana del cabàs de taronges
com si el planeta existira només en la certesa única
del meu gest de pedra, com si la meua estàtua
no l'haguera escolpit mai cap mirada,
com si la suor, la sang i les llàgrimes
on sovint sure com un vell cadàver
no foren mentides de pedra d'un món de pedra.
pedra els ulls, pedra el cor, pedra els peus,
en una nit de pedra sota la llum de pedra
d'una lluna plena evidentment de pedra,
i contemplar eternament el carrer per la finestra
d'aquesta anciana del cabàs de taronges
com si el planeta existira només en la certesa única
del meu gest de pedra, com si la meua estàtua
no l'haguera escolpit mai cap mirada,
com si la suor, la sang i les llàgrimes
on sovint sure com un vell cadàver
no foren mentides de pedra d'un món de pedra.
Descalça
Tantes vegades he perdut les sabates
que ja no em fa mal caminar descalça
per aquest bosc envidrat
de màscares, proxenetes
i tornaveus del no-res.
Tantes vegades he perdut les sabates
que ja no em fa por caminar descalça
per aquesta presó on m'ensinistren
amb silencis, odis, fel
i un cert decòrum.
Tantes vegades he perdut les sabates
que ja no em fa res caminar, descalça
i boja, per les carreteres del món,
amb els peus massa clivellats
per a unes sabates noves.
que ja no em fa mal caminar descalça
per aquest bosc envidrat
de màscares, proxenetes
i tornaveus del no-res.
Tantes vegades he perdut les sabates
que ja no em fa por caminar descalça
per aquesta presó on m'ensinistren
amb silencis, odis, fel
i un cert decòrum.
Tantes vegades he perdut les sabates
que ja no em fa res caminar, descalça
i boja, per les carreteres del món,
amb els peus massa clivellats
per a unes sabates noves.
Aquesta nit
Aquesta nit
cau de tan amunt
que en tocar terra romp,
en cada finestra sua, arrapa,
s'amera, i en els udols dels llamps
rebervera, forada els terrats,
els dormitoris, els coits, l'alenada
veu d'uns morts que no poden
resoldre el misteri d'aquestes finestres sordes
a les que no s'aboca mai ningú
per contemplar la tendresa del més antic
dels cataclismes.
cau de tan amunt
que en tocar terra romp,
en cada finestra sua, arrapa,
s'amera, i en els udols dels llamps
rebervera, forada els terrats,
els dormitoris, els coits, l'alenada
veu d'uns morts que no poden
resoldre el misteri d'aquestes finestres sordes
a les que no s'aboca mai ningú
per contemplar la tendresa del més antic
dels cataclismes.
Llàgrima de bou
Em preguntes per què sóc com sóc
i puc respondre't, només, com a tu no t'agrada.
Escolta el batec de la mar, l'obstinació, la persistència,
aquesta religió de ser cos pacient i desig alhora,
ona forjada, ona desfeta, dolcíssima extenuació,
aquest desviure's en una voluntat erma, en una laberint
de desmemòria que se'm menja els ulls, el sexe, el món sencer,
que em vol fer mare abans de ser arbre, riu o muntanya
—xiqueta, acabat el dinar, que t'has de fer gran!—
que la pell em recorre com un cavall salvatge,
lliure i presoner de la set, com una tristesa
infinita que m'identifica, que es rebel·la i creix,
que ha après a sobreviure dins la llàgrima d'un bou
tot just abans de ser travessat per l'espasa.
i puc respondre't, només, com a tu no t'agrada.
Escolta el batec de la mar, l'obstinació, la persistència,
aquesta religió de ser cos pacient i desig alhora,
ona forjada, ona desfeta, dolcíssima extenuació,
aquest desviure's en una voluntat erma, en una laberint
de desmemòria que se'm menja els ulls, el sexe, el món sencer,
que em vol fer mare abans de ser arbre, riu o muntanya
—xiqueta, acabat el dinar, que t'has de fer gran!—
que la pell em recorre com un cavall salvatge,
lliure i presoner de la set, com una tristesa
infinita que m'identifica, que es rebel·la i creix,
que ha après a sobreviure dins la llàgrima d'un bou
tot just abans de ser travessat per l'espasa.
El secret
Te diré el secret: tot és violència.
Aquestes vies del tren, rovellades,
l'explícita tristesa dels trens de rodalies,
la tremolor dels horitzons en les finestres,
els teus somnis, els meus, tots els espills,
les hores al cendrer cremant-se entre tu i jo,
els silencis que no es baden, la subjectiva
distància entre dos cossos nus, dos llums,
dos pells esvarant-se en una lenta llunyania,
la memòria de demà que hem signat avui,
aquesta pluja fina i persistent, mira-la!,
que podrirà el raïm i la tendresa, la carn,
els adéus sense mans. Tot és violència.
Aquestes vies del tren, rovellades,
l'explícita tristesa dels trens de rodalies,
la tremolor dels horitzons en les finestres,
els teus somnis, els meus, tots els espills,
les hores al cendrer cremant-se entre tu i jo,
els silencis que no es baden, la subjectiva
distància entre dos cossos nus, dos llums,
dos pells esvarant-se en una lenta llunyania,
la memòria de demà que hem signat avui,
aquesta pluja fina i persistent, mira-la!,
que podrirà el raïm i la tendresa, la carn,
els adéus sense mans. Tot és violència.
Llençols
Entre els llençols embolicat un cos
abandonat m'abandona impunement
com la rosada després d'una aurora,
com si les abraçades, la llengua
i el coit, abans ànima i àngel i llum,
foren ja només uns déus cruels i feliços
d'engolir-se els somnis resplendents
i la carn usada que anit alimentàrem.
Cos embolicat, no digues res, calla,
no vulgues explicar-me que voldries,
que desitges, que sabries estimar-me
si et convide a un café i a la conversa.
El teu amor és un sudari. Llostreja.
Cos embolicat, jo no t'estime. Ves-te'n.
abandonat m'abandona impunement
com la rosada després d'una aurora,
com si les abraçades, la llengua
i el coit, abans ànima i àngel i llum,
foren ja només uns déus cruels i feliços
d'engolir-se els somnis resplendents
i la carn usada que anit alimentàrem.
Cos embolicat, no digues res, calla,
no vulgues explicar-me que voldries,
que desitges, que sabries estimar-me
si et convide a un café i a la conversa.
El teu amor és un sudari. Llostreja.
Cos embolicat, jo no t'estime. Ves-te'n.
Cavalls i bous
Pell i temps són cavalls i bous.
El secret del món salvatge i del món civilitzat és
el mateix secret salvatge d'un mateix món
de cavalls i bous que són pell i temps.
Després hem aprés a endevinar rere els vidres
i els crepuscles com són les matemàtiques
i l'economia de besar quan toca i com toca, l'odi
específic de fer mal sense necessitat de matar,
la tortura ergonòmica on podem sentir-nos
acceptats, pares i mares de família, gent feliç.
Pell i temps són cavalls i bous.
Els fills de les pedres els alimenten
amb la sang de les ànimes verges, cants
de cadàvers dels quals no coneixem cap paraula
amable ni cap veritat que trenque aquesta pau mirífica
que a la nostra raça tant i tant ens cal conservar
perquè l'esperança perdure als llibres sagrats.
Pell i temps són cavalls i bous. I els gats moren.
Decaure
Decaic.
De serps la voluntat
ferida, al coll escates, adéus
i sutzura, arrels ventades, pell
que no muda. Tres són els àngels
que ja no m'envolen ni farts
De serps la voluntat
ferida, al coll escates, adéus
i sutzura, arrels ventades, pell
que no muda. Tres són els àngels
que ja no m'envolen ni farts
de vi: l'amor, que es fuga,
l'odi, que és fel,
i la mort, una flor
que sempre em rebutja.
Decaic.
Estic perduda.
i la mort, una flor
que sempre em rebutja.
Decaic.
Estic perduda.
Llàstima
Llàstima.
No em meresc tant d'amor regalat.
M'has oferit una cuina, el respecte,
pla de pensions i set vides de gat.
No et demanava jo tant
i en canvi tu si em demanaves
que acceptara tots els objectes
propis del teu amor.
Llàstima.
Abandona'm en aquesta platja.
És fàcil tornar sola
d'allà on no he volgut eixir mai.
No em meresc tant d'amor regalat.
M'has oferit una cuina, el respecte,
pla de pensions i set vides de gat.
No et demanava jo tant
i en canvi tu si em demanaves
que acceptara tots els objectes
propis del teu amor.
Llàstima.
Abandona'm en aquesta platja.
És fàcil tornar sola
d'allà on no he volgut eixir mai.
Sabates noves
Alleugerida
amb tres glops de vi,
em busque i em trobe
més a prop de mi.
Abandone el bar
i me'n vaig de botigues
sense ganes de res
i pensant en la mar.
Em feliciten
per unes sabates noves
que he trobat en un mercat de segona,
pel somriure que m'he comprat
i per la minifalda, també, tan curta
que duc.
Ja sé que això
no és la felicitat.
amb tres glops de vi,
em busque i em trobe
més a prop de mi.
Abandone el bar
i me'n vaig de botigues
sense ganes de res
i pensant en la mar.
Em feliciten
per unes sabates noves
que he trobat en un mercat de segona,
pel somriure que m'he comprat
i per la minifalda, també, tan curta
que duc.
Ja sé que això
no és la felicitat.
Després del vi
Distreu-me.
Sigues vent
de gregal per a les meues penes,
carícia florida.
Distreu-me.
Per dins vull
que em beses la pell
ferida.
Distreu-me.
Fes-me, amor,
una esperança nova
i a mida.
Sigues vent
de gregal per a les meues penes,
carícia florida.
Distreu-me.
Per dins vull
que em beses la pell
ferida.
Distreu-me.
Fes-me, amor,
una esperança nova
i a mida.
Busque paraules
busque paraules per dir
la teua absència,
aquest estiu que un vent sense nom crema.
busque paraules per dir el teu cos,
cristalls de llum
al fons d´una argila sense final.
busque paraules i et dic infinita,
infinitament plena en l´obaga d´aquest crepuscle
i en llum que la nit amaga.
busque paraules per dir-te i el temps
calla i és el buit del teu pas
murmuri o penombra.
busque paraules i et dic flama i terra,
vent i lluna, dic aire i amor dic.
i dic l´aigua antiga del teu somriure.
busque paraules per dir-te
i creix el nom de la tristesa
al llindar d´una tardor
que estranyament apunta.
Anna Montero
la teua absència,
aquest estiu que un vent sense nom crema.
busque paraules per dir el teu cos,
cristalls de llum
al fons d´una argila sense final.
busque paraules i et dic infinita,
infinitament plena en l´obaga d´aquest crepuscle
i en llum que la nit amaga.
busque paraules per dir-te i el temps
calla i és el buit del teu pas
murmuri o penombra.
busque paraules i et dic flama i terra,
vent i lluna, dic aire i amor dic.
i dic l´aigua antiga del teu somriure.
busque paraules per dir-te
i creix el nom de la tristesa
al llindar d´una tardor
que estranyament apunta.
Anna Montero
Bruixa de dol (III)
Aquest mirall em diu que sóc ben sola
i no hi fa res que el trenqui en mil bocins.
He enfilat el carrer trist que va a escola
i em marco, amb guix, entorn, els meus confins.
La lluna riu, dins la nau que s'endola.
I jo sembro amb pedretes els camins
que em duen cap a mi, nit meva endins.
Baixo al meu pou, amb bleix de corriola.
Tu, lluna, rius, i em vesteixo de lluna.
M'arrenco el collaret d'agres estrelles
i el mar se les empassa d'una a una.
I et prenc el cor segur amb què cabdelles
el teu destí, per fer, amb cartes velles,
un solitari nou sobre la duna.
Maria-Mercè Marçal
i no hi fa res que el trenqui en mil bocins.
He enfilat el carrer trist que va a escola
i em marco, amb guix, entorn, els meus confins.
La lluna riu, dins la nau que s'endola.
I jo sembro amb pedretes els camins
que em duen cap a mi, nit meva endins.
Baixo al meu pou, amb bleix de corriola.
Tu, lluna, rius, i em vesteixo de lluna.
M'arrenco el collaret d'agres estrelles
i el mar se les empassa d'una a una.
I et prenc el cor segur amb què cabdelles
el teu destí, per fer, amb cartes velles,
un solitari nou sobre la duna.
Maria-Mercè Marçal
