Pràctiques de salvament

Amb un pèl de sordidesa despenjada
del pinzell, pintaria les desesperades ombres
del barri que de bon matí se suïciden balcons avall
sobre les inacabables crineres rosses de les mares.
Panteixants, com gosses desesmades arrosseguen
els seus cadells exquisidament uniformats a la catòlica
escola que sempre ha prescindit del desconsol de ser
la trista frontera del nostre gueto. Les pintaria.

Es vanta d'estimar-te, ell, de llegir-te i d'escoltar-te,
però, quan no hi ets, culte i frustrat aspirant a pare
de la pàtria, retòricament qüestiona qui més,
quina altra gent pot arribar a llegir els embolicats

Tot és arbre.
Selvàtic, exuberant, galàcticament
ínfim,
intangible,
com un mot no dit
que esfondra gratacels i places.
Tot és arbre
en el cant trist de l'oreneta
que per fi ha trobat fang
per a fer niu
al sostre d'un balcó.
Tot és arbre
al cos present i a l'absent:
branques, artèries, senders,
llamps, abraçades, rius.
Tot és arbre.
En la llum tremola i lluu,
i a les palpentes creix al cor
i a l'hort, fugaç, etern,
com una pau regalada.

Plora davant de dos telèfons, el mòbil i el fix,
davant d'un ordinador Apple Macintosh G5,
davant de la pantalla plana d'un televisor,
d'un quadern d'apunts on a penes ha pogut
escriure davant de quina mena de coses plora,
i ara ha de fer l'esforç d'escriure per què.
Plora perquè se sent sola i el món li ha pujat
els interessos fins a deixar-la despullada
com uns plàtans a la tardor o, simplement,
com una dona jove en els temps que corren.
Ploraria, també, si no tinguera davant dos telèfons,
un ordinador Mac o aquest quadern d'apunts
on ha penes ha pogut explicar-se què li passa.
I és aquest el repte d'una lluerna boja que cerca
la llum perduda: aprendre a nadar en el seu plor
i desemmascarar l'agra tristesa que l'ancora.
Si poguera anar una mica més enllà, si poguera,
il·luminaria la nit sencera en constatar un gest
de despreniment, una abraçada, un somriure,
un poema ver, el prodigi d'unes mans donant-se.
Però plora. Davant de dos telèfons, el mòbil i el fix.

De lentes persistències, d'afers silenciosos,
de les fruites que cauen dels carros i es podreixen;
com qui agafa amb les mans la cendra d'un cadàver
i desfent l'estatura del silenci i l'espera
fa un muntó qualsevol, vagament adorable.
He fet mal, cau el vespre darrere els cristalls bruts;
tots han sortit i són ara a les seues cases.
Jo dec seguir, encara, escrivint lentament,
no sé quantes vegades, unes úniques coses.
La tebior d'una aigua, els gargalls de l'esperma.

Vicent Andrés Estellés

DIADA

Brunz l'abella
sobre el meu cos nu.
A contra vent levita
com la mirada breu
on hi perdura encara,
contrapès del món.
Núvols esguitats
de mans maragdes:
salzes, roures, bedolls!
Voltors al pic.
Formigues als peus.
Rost avall rodole
sobre l'herba fresca
fins a la vora del rierol;
la mel és romandre
així, contemplant tarteres,
salts i crineres d'aigua
com un plor imparable
entre famèliques goles
de llicorelles i gneis.
La vaca i l'isard
obrin encara el sender
al tossal de la vella casa
on hi apreníem a viure
sense demanar permís.

La calda encanta
amb flautes travesseres
la serp dorment.


(A proposta de Uendos, Greixets i Maremortes)

Les empremtes que han abandonat els meus dits
sumen una xifra senar que desafia l'infinit.
Fan cua contra l'oblit per totes les baranes del món;
a les taquilles dels cinemes, a les botigues
de guants i didals, al vèrtex de les abraçades...
Tot perquè es passen la memòria sencera buscant
quina mà va ser la responsable del seu abandó.
No duc la comptabilitat de les meues carícies
ni el balanç dels arraps que ja he pagat,
però he après que aquesta serp de xifres
que m'estrangula els dits sempre muta
l'haver en deure. Com que no hi ha déu
ni a la insistència ni policia que me les torne,
em consola imaginar que les empremtes
transferides no han arribat a perdre's,
que per un lapsus de l'Eternitat s'han unit per fi
en aquesta única, intangible i afligida mà
que cada nit truca a la porta preguntant-me
si pot ficar-se amb mi al llit perquè, al carrer,
els somnis abandonats també moren de fred.

Amb aquest poema de Maria Josep Escrivà vull sumar-me al rogle de Poemes contra els infames, una iniciativa de la Comtessa d'Angeville. Aquest rogle de versos és la veu de la nostra indignació contra la perpetuació dels abusos dels governants valencians. El persistent i denigrant silenci del desaparegut i gens honorable president de la Generalitat després de les proves de corrupció aportades al recentment obert sumari del cas Gürtel, la desvergonya incessant dels seus sequaços i els enderrocs furtius i indignes de Rita Barberà al Cabanyal, amb una brutalitat policial que jo no havia vist mai (però ma mare sí: en el franquisme), són alguna cosa més que raons. Que perdure el perfum de la farigola...

TEULATS DES DE L'AIRE

Hi havia nens jugant a la pilota.
Hi havia un gos lladrant, o potser més.
Hi havia ous en un cistell. Vertigen
de la llum a les teulades, tan belles
des de tan alt.
Amb la frisança del desert hi havia en l'aire
un lleu perfum de farigola.

Hi havia un gos, xiquets, una pilota.
Trencaclosques de cossos dislocats.
Per una escletxa, enmig dels enderrocs,
potser hi havia encara un tros de cel blavíssim.
Hi havia mosques al cistell, i l'eco
dels lladrucs com un miratge, però
ni rastre del perfum de farigola.

I és que diuen, diuen que hi havia,
abans dels nens, del gos i la pilota,
diuen que allí hi havia un insurgent.


Maria Josep Escrivà, de Flors a casa

Encara és jove. Fàcilment s'escalfa i crema
les genives amb l'admiració d'un crepuscle insòlit
que, sens dubte, mai abans no ha admirat ningú;
imagina i sent que podria ser l'últim
i s'aboca, cor i saliva, a escriure
versos insondables, incontinents, gòtics
com una catedral de paraules amb causes
inqüestionablement justes i perdudes.
Oblida ràpid, després del vòmit,
el seu glop de pensament ventríloc,
la sinceritat balafiada en sacsejar el cel,
l'amor llençat com una vella javelina,
les metàfores que no canvien el món
i que, a l'espill recloses, a penes fan rateta.
Somriu extenuat a les pedres del camí
i contempla, indulgent, la cua epilèptica
d'una sargantana morta. Torna a casa.
Sopa. Llegeix. Pixa. S'adorm.

La primera cabotada
i el primer bony a casa de l'àvia
com un consell
una revelació del món
oberta com un meló d'alger
com la tendra prevenció d'un àngel anat