(a J.)
Voldries tibar l'arc
sense trencar el fil, sense dianes, sense verí
a la sageta.
I ferir.
Voldries l'arpa de l'arquer,
un franc arpegi del món entre les bagues
de la veu.
La música eloqüent després
de la ferida.
Cor o cuirassa, dins
o fora, em sé part i jutge
d'aquestes places i avingudes
que tan distreta passege, ombra
expirada sota els fanals
d'una alegria i d'una pau
que desganadament
accepte.
Conec el comboi,
els aparadors i els ulls
que em voldrien bruixa
o fada, puta
o sirena, però jo sóc la temerària
abella que brunz a la vostra esquena
i després fuig, lluny
dels camins despullats de timó
o de romer.
No sabeu qui sóc.
No sé qui sóc.
La meua mel és d'una flor
que a penes existeix.