La llum

La llum són ales
boges, epilèptiques,
d'oronetes espantades
per la sirena d'una ambulància
en aquest matí boirós, ressacós, pigat
per rostres cadavèrics
d'ancians corcats
que unes romaneses pouen
lentament, metòdiques,
pel portaló de l'església.
Les dotze.
Oxigen! Aigua!
No entenc València.
Sol i lluna.
No entenc València.
No entenc la Policia Local.
Ens han amenaçat de mort.
No entenc València.
No entenc la mort dels tarongers.
No entenc l'arròs.
No entenc la benevolència,
la pietat, els ancians,
la dissipació del moviment obrer,
la naturalesa morta dels rics morts.
No entenc València.
Anit hi havia sexe, música, esporàdics
amants del Carme, calfreds,
desigs. Són encara llum
aquelles ales, illes, vols, paraules,
serps d'una mirada que voldria aprendre
a dir, jo,
que no sóc ningú.

Si em deixe dur

Si em deixe dur dic
rius
i faig una mar,
i una albufera,
i una barca,
i aprenc
a orientar l'antena i l'arbre,
a envergar bé la vela si el xaloc aventa,
a navegar de port en port
tota sola.
Si em deixe dur dic
rius.
Tota sola.

Retorn

Isc de l'espill
per a tornar als meus ulls.
Dins, m'hi enceguen mirades
de cossos amb pupil·les de vidre.
Ací fora, a l'intempèrie,
aprenc sola a buscar llenya,
a fer foc sense massa cendra,
a somiar desperta i lluny
de les refraccions, les inèrcies,
les renúncies, les complaences,
les ablacions, l'Estat, el fred.

Petita història d'amor

Quan ell pensa en política
Ella no l'estima
Qui sap si és una llàstima el convenciment de l'amant
Envers la utopia confortable i sospitosament desolable
D'un món que pot canviar gràcies a les idees
I no per la més pura defensa de l'amor

Quan ell li parla de la impunitat
De la infàmia dels poderosos
De la corrupció dels càrrecs públics
A ella poc li interessa
Ell endevina que ella és probablement més lúcida
Com un àngel immune a l'espant i a la ignomínia

A ella, en canvi, l'afecten unes altres coses
I tampoc sap ser feliç
Quan a ella l'enderien els seus conflictes laborals
Ell fa com que l'estima
Interpreta els dolors d'ella en concret i en general
Quan li explica l'embargament de comptes
La sobtada misèria dels seus clients
La sang que raja
Els plors
I els percentatges

Arriben després a un pacte
Que inevitablement ha de ser de silenci 
Renten els plats
S'aclofen al sofà
I la televisió els adorm

S'estimen raonablement
Algunes nits

Platja d'Almenara

Hem dirigit a la mar
Totes les mirades

Horitzó enllà 
Naveguen lluny

Cercant uns altres ulls
Sense nosaltres

Casa

Com les parets
d'un hospital estic cansada.
Com el llit jac i sóc
el llit.
No m'adorm, com de menuda,
l'ombra de la dansa del baladre
en la finestra.
Com el forrellat
del paradís estic tancada.
Cabirons avall
plouen les hores corcades
amb la densíssima pesantor
d'una llum més mòrbida
i vella que les retòriques
varius de la mare.
Per l'emparrat puja una veu
estimada: Irene, a sopar!
Mare, vull plorar...
A ma casa torne i em sent lluny
de mi.

Certificat

La veritat és que no existeix cap testimoni
que puga provar la presència o l'absència de la nostres carícies.
Demà serà després d'un segle , o dos, o un milió d'anys; si vols
deixe-m'ho en un destí que no s'avé gens amb les expectatives
nostres de passar tota la nit palpant-nos el cos i les paraules
per saber com sona la suada música de la nostra pell.
La veritat és que no existeix cap testimoni.
Ara que el paper ja no està de moda i jo et taquigrafie
al meu portàtil, certifique la irresponsabilitat de cada gest
fugit i l'anhel incontenible de tornar a ser irresponsable
cada volta que invente el buit tan exacte que el teu cos
m'injecta quan despareixes com el camió del fem.
La veritat és que no existeix cap testimoni.
Sóc egoista: només pense en la meua por, que és la por
a no tenir por d'adormir-me com una ona immòbil
en aquest horitzó que, mira, en la fotografia, ha eixit tort.

Fuga

Amor ràpid,
quirúrgic,
gens perdurable,
fungible i desert, abatut
en retirada,
tot saliva i arrapades,
a les llambordes jau
com sang estremida
per un misteri massa concret;
exhalat el cos, quedà la sal,
una lluor a l'alba a penes discernible,
el suor orfe d'una pell esquiva,
la descàrrega i l'adéu,
i el plaer vessat
que guarde al buit
dins d'una mà que em rentaré
abans que el carrer siga escombrat
fins a desaparèixer.

Llàgrimes per Benedetti



Un poema d'Oliverio Girondo per a contar-vos com sent la mort de Mario Benedetti.

Epson photo

No és un camí, Irene, només un buit emmirallat, diràs,
el rastre d'un instant que ha dibuixat un gos sobre l'arena, 
la profecia d'un passat, un horitzó massa tendre i fútil, 
un no-res bellíssim de tan fred i esmolat, perdut i traduït, 
amb molt poca traça i massa ganes, al llenguatge del llast. 
Quina era la pregunta? Cossos i versos naixen en hospitals 
embafats d'interrogacions i silencis universals abans que un sol plor 
de nadó puga justificar la vida entre nosaltres: la nostra vida.
Sóc jo qui t'ha d'explicar ara per què aquest instant ho és tot?
No t'agrada la resposta? En tinc més. Quina és la teua resposta?
No escric versos que comprenc. No comprenc el món. Em comprens?
És un camí, Laia. No m'enlluerna el sol ni el blau del cel, 
sinó les roques que la mar i el vent fuetegen interminablement. 
Després agafarem el cotxe, posarem la ràdio, cantarem oblits
i en pots estar convençuda: aquesta platja, tan gran que no cap
als ulls, s'imprimirà en paper fotogràfic d'Epson o HP.

Corcó

Perquè tornes cada nit
t'oblide.
T'oblide incansablement.
Tenaçment he d'oblidar-te dins i fora de les coses
on perdures insistent i còncau
com un adéu amputat.

Però tot, sense tu,
també t'oblida i perdura.
València existeix sense tu.
Tom Waits canta millor, sense tu.
Odie més elementalment el president de la Generalitat, sense tu.
Aprenc l'absència lasciva del meu cos, sense tu.
L'amor ja és un fet demostrable, sense
tu.

I puc, sense tu,
ser més sincera encara:
perquè no tornes cada nit
no t'oblide.

Cos diferit

Ombra afaitada dins 
d'un espill penjat 
de la paret groga 
d'una habitació bruta
d'un hostal lleig
d'una ciutat crua 
que no conec, 
que no ens coneix,
digues:
per què te'n vas
per què no he fugit 
perquè et mire encara, nua,
des del llit?

Sinéad

No la cançó perfecta, però tampoc el crit. 
Als humans, la invocació. A Déu, un ajust en la comptabilitat: 
la reintegració, la devolució dels béns divins és necessària, l'acció 
veritablement purificadora, l'embranzida, l'apocalipsi
del llast, la rehabilitació dels actors sagrats, l'autèntica castració
dels toxicòmans addictes a l'hòstia, el vòmit terminal 
de les boes constrictor embafades amb vedells d'or.



Si no culls

M'assec i espere.
Plou a les antigues andanes.
Sentor de rovell.
S'atura el temps en les sabates
dels passatgers que corren; perden
el temps perquè pensen que perden
el tren.
L'estació és un lloc perfecte per a mirar la gent que es mira
el mòbil. Qui els estima? A qui estimen? Jo estime
el meu avi. Contemple un toll i el recorde...
Irene, si no culls, espigola.

L'última milotxa

He volat amb innocent
mirada milotxes
que els núvols han engolit.
Entre clarianes, no les enllumena el sol.
Contra la nit, no les tatua la lluna.
Penja d'un fil tota llum.

Cega, també sé arrapar el cel.
Cega, el vent corre a les venes.
Cega, l'última milotxa és el cor.

Corbates

Aquesta corbata cau
impecablement sobre el pit
d'un home que té por de viure,
que potser en tindria més
de no viure, o d'inocular por
a qui no en té encara; porta en canvi
la corbata intrèpida i un maletí
i gomina enlluernadora i no seu
mai al banquet sota els plàtans
d'aquest passeig que excedeix
els seus objectius i bons costums
de corredor d'assegurances.
S'acaba el món en les corbates
cada vespre. Dorm com un nen
en la casa dels seus somnis
i en els somnis de sa casa. Volen
a la nit corbates per tota la ciutat;
pel fumeral de la son s'enfilen
lluna amunt, desfilen com milotxes
i estrangulen les estrelles.
L'univers de matinada és un seguici
de cadàvers que a l'alba s'alçaran
del llit sense saber qui els va penjar
d'aquesta invisible forca de la por.
Aquest home té por de viure.
Potser, en tindria més de no viure.