Podria
Podria romandre així, immòbil, immune,
pedra els ulls, pedra el cor, pedra els peus,
en una nit de pedra sota la llum de pedra
d'una lluna plena evidentment de pedra,
i contemplar eternament el carrer per la finestra
d'aquesta anciana del cabàs de taronges
com si el planeta existira només en la certesa única
del meu gest de pedra, com si la meua estàtua
no l'haguera escolpit mai cap mirada,
com si la suor, la sang i les llàgrimes
on sovint sure com un vell cadàver
no foren mentides de pedra d'un món de pedra.
pedra els ulls, pedra el cor, pedra els peus,
en una nit de pedra sota la llum de pedra
d'una lluna plena evidentment de pedra,
i contemplar eternament el carrer per la finestra
d'aquesta anciana del cabàs de taronges
com si el planeta existira només en la certesa única
del meu gest de pedra, com si la meua estàtua
no l'haguera escolpit mai cap mirada,
com si la suor, la sang i les llàgrimes
on sovint sure com un vell cadàver
no foren mentides de pedra d'un món de pedra.
M'ha agradat molt, Irene.
El que em sorprén és la mirada que tens però eres massa jove (per eixe desencant).
Escriure poemes és una altra manera de contar la vida pròpia individual o col·lectiva. Fa temps que m'acaça el desarrelament en molts sentits i la desconfiança en una part important de la humanitat. Sort que així puc evitar contar la meua vida (i no avorrir-vos).
Coincideixo amb l'Anabel. El poema és magnífic. I també molt trist. Tanmateix, la vida sempre tindrà una part de pedra.