Pràctiques de salvament

He volat amb innocent
mirada milotxes
que els núvols han engolit.
Entre clarianes, no les enllumena el sol.
Contra la nit, no les tatua la lluna.
Penja d'un fil tota llum.

Cega, també sé arrapar el cel.
Cega, el vent corre a les venes.
Cega, l'última milotxa és el cor.

Aquesta corbata cau
impecablement sobre el pit
d'un home que té por de viure,
que potser en tindria més
de no viure, o d'inocular por
a qui no en té encara; porta en canvi
la corbata intrèpida i un maletí
i gomina enlluernadora i no seu
mai al banquet sota els plàtans
d'aquest passeig que excedeix
els seus objectius i bons costums
de corredor d'assegurances.
S'acaba el món en les corbates
cada vespre. Dorm com un nen
en la casa dels seus somnis
i en els somnis de sa casa. Volen
a la nit corbates per tota la ciutat;
pel fumeral de la son s'enfilen
lluna amunt, desfilen com milotxes
i estrangulen les estrelles.
L'univers de matinada és un seguici
de cadàvers que a l'alba s'alçaran
del llit sense saber qui els va penjar
d'aquesta invisible forca de la por.
Aquest home té por de viure.
Potser, en tindria més de no viure.

Voldries tibar l'arc
sense trencar el fil, sense dianes, sense verí
a la sageta.

I ferir.

Voldries l'arpa de l'arquer,
un franc arpegi del món entre les bagues
de la veu.

La música eloqüent després
de la ferida.

Cor o cuirassa, dins
o fora, em sé part i jutge
d'aquestes places i avingudes
que tan distreta passege, ombra
expirada sota els fanals
d'una alegria i d'una pau
que desganadament
accepte.

Conec el comboi,
els aparadors i els ulls
que em voldrien bruixa
o fada, puta
o sirena, però jo sóc la temerària
abella que brunz a la vostra esquena
i després fuig, lluny
dels camins despullats de timó
o de romer.

No sabeu qui sóc.
No sé qui sóc.
La meua mel és d'una flor
que a penes existeix.

Ulls dins
de les llàgrimes, senders dins
de la pols, dins
de la saliva els llavis, dins del desig
el cos. Pell som
encara i dins
de les carícies ancestrals
d'anit.

Podria romandre així, immòbil, immune,
pedra els ulls, pedra el cor, pedra els peus,
en una nit de pedra sota la llum de pedra
d'una lluna plena evidentment de pedra,
i contemplar eternament el carrer per la finestra
d'aquesta anciana del cabàs de taronges
com si el planeta existira només en la certesa única
del meu gest de pedra, com si la meua estàtua
no l'haguera escolpit mai cap mirada,
com si la suor, la sang i les llàgrimes
on sovint sure com un vell cadàver
no foren mentides de pedra d'un món de pedra.

Tantes vegades he perdut les sabates
que ja no em fa mal caminar descalça
per aquest bosc envidrat
de màscares, proxenetes
i tornaveus del no-res.

Tantes vegades he perdut les sabates
que ja no em fa por caminar descalça
per aquesta presó on m'ensinistren
amb silencis, odis, fel
i un cert decòrum.

Tantes vegades he perdut les sabates
que ja no em fa res caminar, descalça
i boja, per les carreteres del món,
amb els peus massa clivellats
per a unes sabates noves.