Corredissa
Apallissen, mare.
Ara les anomenem forces d'inseguretat.
Han cremat les raons, mare.
Han cremat totes les paraules.
Com tu, mare, els policies tenen fills;
intentem practicar la pietat, però els seus amos
fan com que s'enfaden, mare,
perquè cremem contenidors.
Però ells han cremat les raons, mare.
Han cremat totes les paraules.
Han dit que ells saben quina és la solució.
I la solució és seua.
Seua només, mare.
No els hi queda marge, ja,
ni tampoc ganes ni vergonya, per exigir-nos silenci
ara que arribem al llindar del dolor, l'esquelet
despullat del crit.
Apallissen, mare.
Són seues les lleis que no guareixen
les ferides que ens fan bramar.
La ferida no ens l'hem feta nosaltres.
No m'esperes aquesta nit, mare.
Ara les anomenem forces d'inseguretat.
Han cremat les raons, mare.
Han cremat totes les paraules.
Com tu, mare, els policies tenen fills;
intentem practicar la pietat, però els seus amos
fan com que s'enfaden, mare,
perquè cremem contenidors.
Però ells han cremat les raons, mare.
Han cremat totes les paraules.
Han dit que ells saben quina és la solució.
I la solució és seua.
Seua només, mare.
No els hi queda marge, ja,
ni tampoc ganes ni vergonya, per exigir-nos silenci
ara que arribem al llindar del dolor, l'esquelet
despullat del crit.
Apallissen, mare.
Són seues les lleis que no guareixen
les ferides que ens fan bramar.
La ferida no ens l'hem feta nosaltres.
No m'esperes aquesta nit, mare.
estil
rebla a la perfecció els punts sobre les is
sota cànons d'arquitectura gòtica
amb la precisió d'un crit de segona mà
escopit a temps sense cap dubte
capaç de rebentar els timpans gramaticals
més enllà de les lleis de la gravetat
qualitat pròpia, però,
de la seua condició de punt sobre les is
oblida a canvi i recanvi
col·locar les comes prescindibles
de les que ja hem après a no prescindir
amb la finalitat de mantenir aquesta cadència de silenci
que harmonitza la invisibilitat de les paraules
que qualifica a mort la mentida de cada adjectiu
que devasta hiats i dièresi per exhibir la solitud del verb
que envaeix el significat de tot
per ressuscitar la veritat que no existeix
i sí
sota cànons d'arquitectura gòtica
amb la precisió d'un crit de segona mà
escopit a temps sense cap dubte
capaç de rebentar els timpans gramaticals
més enllà de les lleis de la gravetat
qualitat pròpia, però,
de la seua condició de punt sobre les is
oblida a canvi i recanvi
col·locar les comes prescindibles
de les que ja hem après a no prescindir
amb la finalitat de mantenir aquesta cadència de silenci
que harmonitza la invisibilitat de les paraules
que qualifica a mort la mentida de cada adjectiu
que devasta hiats i dièresi per exhibir la solitud del verb
que envaeix el significat de tot
per ressuscitar la veritat que no existeix
i sí
Davall del ginjoler
He caminat dins de la nit des del roserar
a les alfàbegues.
M'he gitat absurdament davall del ginjoler.
Res.
He oblidat el perfum.
A cada lluna creixia una mateixa arrel, entre nosaltres, el gest
indicible, magnètic, que inaugurava un amor
ocasional, una complicitat fugitiva,
la pau.
He oblidat el perfum.
Te n'has anat.
No existeixes.
Quina pretensió d'espill, la meua,
d'argumentar ara que els darrers crepuscles també s'apagaran,
que ni un altre adéu han de durar les carícies forjades,
que a penes podriem ajornar la vesprada si ara, a mos rodó,
ens menjàrem en l'abraçada
i que, en fi –no ets jove, tu ja ho saps–, puc resumir-ho:
a les alfàbegues.
M'he gitat absurdament davall del ginjoler.
Res.
He oblidat el perfum.
A cada lluna creixia una mateixa arrel, entre nosaltres, el gest
indicible, magnètic, que inaugurava un amor
ocasional, una complicitat fugitiva,
la pau.
He oblidat el perfum.
Te n'has anat.
No existeixes.
Quina pretensió d'espill, la meua,
d'argumentar ara que els darrers crepuscles també s'apagaran,
que ni un altre adéu han de durar les carícies forjades,
que a penes podriem ajornar la vesprada si ara, a mos rodó,
ens menjàrem en l'abraçada
i que, en fi –no ets jove, tu ja ho saps–, puc resumir-ho:
perdurar en el coit és pitjor que qualsevol altre pretext.
Quina soledat d'espill, la meua,
si torne a regalar un cert valor a aquests queviures, a cantar
la precària persistència d'aquella incerta pau
entre tu i jo, el perfum, l'estranya connexió del roserar
amb les alfàbegues aquesta nit d'estiu que madura
i se'ns esmuny, inevitablement, mentre desaprenc, desaprenc
Quina soledat d'espill, la meua,
si torne a regalar un cert valor a aquests queviures, a cantar
la precària persistència d'aquella incerta pau
entre tu i jo, el perfum, l'estranya connexió del roserar
amb les alfàbegues aquesta nit d'estiu que madura
i se'ns esmuny, inevitablement, mentre desaprenc, desaprenc
i desaprenc, sense fortuna, davall del ginjoler, la paraula
demà.
demà.
I got it bad (and that ain't good)
No puc dormir
i tot ve de colp, com una pedra
a la cara.
Com una pedra a la cara les pèrdues, els adéus, les absències
que, a contracor, he afaiçonat acuradament a mida
d'una tristesa clement: no mata.
Tot per no
deixar de ser fidel
a l'avara soledat que, ara me n'adone, de cap a peus
se'm menja.
No puc dormir
i tot ve de colp, com una pedra
a la cara.
Com una pedra a la cara els amics anats, les carícies d'ahir,
les nits arrapades als déus, als costums
i al capitalisme.
No puc dormir
i tot ve de colp, com una pedra
a la cara.
Tinc, demà, classe de Semiòtica II.
Demà.
Demà no m'alçaré.
i tot ve de colp, com una pedra
a la cara.
Com una pedra a la cara les pèrdues, els adéus, les absències
que, a contracor, he afaiçonat acuradament a mida
d'una tristesa clement: no mata.
Tot per no
deixar de ser fidel
a l'avara soledat que, ara me n'adone, de cap a peus
se'm menja.
No puc dormir
i tot ve de colp, com una pedra
a la cara.
Com una pedra a la cara els amics anats, les carícies d'ahir,
les nits arrapades als déus, als costums
i al capitalisme.
No puc dormir
i tot ve de colp, com una pedra
a la cara.
Tinc, demà, classe de Semiòtica II.
Demà.
Demà no m'alçaré.
Gueto
Amb un pèl de sordidesa despenjada
del pinzell, pintaria les desesperades ombres
del barri que de bon matí se suïciden balcons avall
sobre les inacabables crineres rosses de les mares.
Panteixants, com gosses desesmades arrosseguen
els seus cadells exquisidament uniformats a la catòlica
escola que sempre ha prescindit del desconsol de ser
la trista frontera del nostre gueto. Les pintaria.
del pinzell, pintaria les desesperades ombres
del barri que de bon matí se suïciden balcons avall
sobre les inacabables crineres rosses de les mares.
Panteixants, com gosses desesmades arrosseguen
els seus cadells exquisidament uniformats a la catòlica
escola que sempre ha prescindit del desconsol de ser
la trista frontera del nostre gueto. Les pintaria.
Principi d'orfenesa
Es vanta d'estimar-te, ell, de llegir-te i d'escoltar-te,
però, quan no hi ets, culte i frustrat aspirant a pare
de la pàtria, retòricament qüestiona qui més,
quina altra gent pot arribar a llegir els embolicats
però, quan no hi ets, culte i frustrat aspirant a pare
de la pàtria, retòricament qüestiona qui més,
quina altra gent pot arribar a llegir els embolicats
versos que, de tard en tard, escrius. Òrfena incorpòria,
immune a les més vanes incitacions a la decepció,
amb un darrer silenci traces per fi la frontera
entre tu i ell.
