Pràctiques de salvament

rebla a la perfecció els punts sobre les is
sota cànons d'arquitectura gòtica
amb la precisió d'un crit de segona mà
escopit a temps sense cap dubte
capaç de rebentar els timpans gramaticals
més enllà de les lleis de la gravetat
qualitat pròpia, però,
de la seua condició de punt sobre les is

oblida a canvi i recanvi
col·locar les comes prescindibles
de les que ja hem après a no prescindir
amb la finalitat de mantenir aquesta cadència de silenci
que harmonitza la invisibilitat de les paraules
que qualifica a mort la mentida de cada adjectiu
que devasta hiats i dièresi per exhibir la solitud del verb
que envaeix el significat de tot
per ressuscitar la veritat que no existeix
i sí

He caminat dins de la nit des del roserar
a les alfàbegues.
M'he gitat absurdament davall del ginjoler.
Res.
He oblidat el perfum.
A cada lluna creixia una mateixa arrel, entre nosaltres, el gest
indicible, magnètic, que inaugurava un amor
ocasional, una complicitat fugitiva,
la pau.
He oblidat el perfum.
Te n'has anat.
No existeixes.
Quina pretensió d'espill, la meua,
d'argumentar ara que els darrers crepuscles també s'apagaran,
que ni un altre adéu han de durar les carícies forjades,
que a penes podriem ajornar la vesprada si ara, a mos rodó,
ens menjàrem en l'abraçada
i que, en fi –no ets jove, tu ja ho saps–, puc resumir-ho:

No puc dormir
i tot ve de colp, com una pedra
a la cara.

Com una pedra a la cara les pèrdues, els adéus, les absències
que, a contracor, he afaiçonat acuradament a mida
d'una tristesa clement: no mata.

Tot per no
deixar de ser fidel
a l'avara soledat que, ara me n'adone, de cap a peus
se'm menja.

No puc dormir
i tot ve de colp, com una pedra
a la cara.

Com una pedra a la cara els amics anats, les carícies d'ahir,
les nits arrapades als déus, als costums
i al capitalisme.

No puc dormir
i tot ve de colp, com una pedra
a la cara.

Tinc, demà, classe de Semiòtica II.
Demà.
Demà no m'alçaré.

Amb un pèl de sordidesa despenjada
del pinzell, pintaria les desesperades ombres
del barri que de bon matí se suïciden balcons avall
sobre les inacabables crineres rosses de les mares.
Panteixants, com gosses desesmades arrosseguen
els seus cadells exquisidament uniformats a la catòlica
escola que sempre ha prescindit del desconsol de ser
la trista frontera del nostre gueto. Les pintaria.

Es vanta d'estimar-te, ell, de llegir-te i d'escoltar-te,
però, quan no hi ets, culte i frustrat aspirant a pare
de la pàtria, retòricament qüestiona qui més,
quina altra gent pot arribar a llegir els embolicats

Tot és arbre.
Selvàtic, exuberant, galàcticament
ínfim,
intangible,
com un mot no dit
que esfondra gratacels i places.
Tot és arbre
en el cant trist de l'oreneta
que per fi ha trobat fang
per a fer niu
al sostre d'un balcó.
Tot és arbre
al cos present i a l'absent:
branques, artèries, senders,
llamps, abraçades, rius.
Tot és arbre.
En la llum tremola i lluu,
i a les palpentes creix al cor
i a l'hort, fugaç, etern,
com una pau regalada.

Plora davant de dos telèfons, el mòbil i el fix,
davant d'un ordinador Apple Macintosh G5,
davant de la pantalla plana d'un televisor,
d'un quadern d'apunts on a penes ha pogut
escriure davant de quina mena de coses plora,
i ara ha de fer l'esforç d'escriure per què.
Plora perquè se sent sola i el món li ha pujat
els interessos fins a deixar-la despullada
com uns plàtans a la tardor o, simplement,
com una dona jove en els temps que corren.
Ploraria, també, si no tinguera davant dos telèfons,
un ordinador Mac o aquest quadern d'apunts
on ha penes ha pogut explicar-se què li passa.
I és aquest el repte d'una lluerna boja que cerca
la llum perduda: aprendre a nadar en el seu plor
i desemmascarar l'agra tristesa que l'ancora.
Si poguera anar una mica més enllà, si poguera,
il·luminaria la nit sencera en constatar un gest
de despreniment, una abraçada, un somriure,
un poema ver, el prodigi d'unes mans donant-se.
Però plora. Davant de dos telèfons, el mòbil i el fix.