Castàlia

A E.

Menges por, Castàlia, i la por
se't menja. A grapats te l'aboquen,
com als porcs, i els dracs que te la cuinen
només han d'obrir la boca o bufar pel nas
per a cremar-te els somnis que tu encara
adjudiques com si la son se'ns acabara,
com si els trens només passaren una volta.
Els anys al desert, entre immenses dunes
i comptats oasis, m'han ensenyat, almenys,
a caminar més lentament sota aquest sol
d'injustícia i també a esperar, ferit lluert
sota les pedres, les minses llunes que encara
em regalen una mica d'aigua i horitzó.
Menges por, Castàlia, i la por se't menja,
tot just ara que podríem resistir la primera fam
i hivernar, senzillament, contra tota mort.

2 comentaris | edit post

Festa Estellés

De lentes persistències, d'afers silenciosos,
de les fruites que cauen dels carros i es podreixen;
com qui agafa amb les mans la cendra d'un cadàver
i desfent l'estatura del silenci i l'espera
fa un muntó qualsevol, vagament adorable.
He fet mal, cau el vespre darrere els cristalls bruts;
tots han sortit i són ara a les seues cases.
Jo dec seguir, encara, escrivint lentament,
no sé quantes vegades, unes úniques coses.
La tebior d'una aigua, els gargalls de l'esperma.

Vicent Andrés Estellés


DIADA

1 comentaris | edit post

Heidi per un dia

Brunz l'abella
sobre el meu cos nu.
A contra vent levita
com la mirada breu
on hi perdura encara,
contrapès del món.
Núvols esguitats
de mans maragdes:
salzes, roures, bedolls!
Voltors al pic.
Formigues als peus.
Rost avall rodole
sobre l'herba fresca
fins a la vora del rierol;
la mel és romandre
així, contemplant tarteres,
salts i crineres d'aigua
com un plor imparable
entre famèliques goles
de llicorelles i gneis.
La vaca i l'isard
obrin encara el sender
al tossal de la vella casa
on hi apreníem a viure
sense demanar permís.

0 comentaris | edit post

Haikú estiuenc



La calda encanta
amb flautes travesseres
la serp dorment.


(A proposta de Uendos, Greixets i Maremortes)

0 comentaris | edit post

Empremtes

Les empremtes que han abandonat els meus dits
sumen una xifra senar que desafia l'infinit.
Fan cua contra l'oblit per totes les baranes del món;
a les taquilles dels cinemes, a les botigues
de guants i didals, al vèrtex de les abraçades...
Tot perquè es passen la memòria sencera buscant
quina mà va ser la responsable del seu abandó.
No duc la comptabilitat de les meues carícies
ni el balanç dels arraps que ja he pagat,
però he après que aquesta serp de xifres
que m'estrangula els dits sempre muta
l'haver en deure. Com que no hi ha déu
ni a la insistència ni policia que me les torne,
em consola imaginar que les empremtes
transferides no han arribat a perdre's,
que per un lapsus de l'Eternitat s'han unit per fi
en aquesta única, intangible i afligida mà
que cada nit truca a la porta preguntant-me
si pot ficar-se amb mi al llit perquè, al carrer,
els somnis abandonats també moren de fred.

2 comentaris | edit post

Subtext

De lluny, de molt lluny, conversem a vegades
com si el temps i la distància no ens hagueren canviat,
com si nosaltres mateixos no haguérem canviat, usat,
maltractat, gaudit, manipulat, perdut aquest temps;
com si mots i silencis, que són uns altres, que són menys,
foren els mateixos d'ahir i pogueren encara ser els de demà;
com si aquesta estàtua que ocupem i el candor que a penes
hi flueix, mantingueren encara aquell equilibri de fa anys;
com si tot allò que ara et poguera contar restara
en alguna memòria durant més temps, i amb més claredat
i sentit, que aquestes gotes de pluja esvarant en la finestra;
com si el record poguera ser cruïlla encara de dos camins
que ja han travessat fronteres i han consolidat exilis;
com si la distància que ens cantava Roberto Carlos
poguera deixar, almenys, un petit buit per a la nostàlgia.
Conversem com si aquesta llunyania de la veu
–que amb prou feines hem aconseguit compartir–
fóra la dels éssers llunyans, i no la dels allunyats.

4 comentaris | edit post

Poemes contra els infames: «Teulats des de l'aire».

Amb aquest poema de Maria Josep Escrivà vull sumar-me al rogle de Poemes contra els infames, una iniciativa de la Comtessa d'Angeville. Aquest rogle de versos és la veu de la nostra indignació contra la perpetuació dels abusos dels governants valencians. El persistent i denigrant silenci del desaparegut i gens honorable president de la Generalitat després de les proves de corrupció aportades al recentment obert sumari del cas Gürtel, la desvergonya incessant dels seus sequaços i els enderrocs furtius i indignes de Rita Barberà al Cabanyal, amb una brutalitat policial que jo no havia vist mai (però ma mare sí: en el franquisme), són alguna cosa més que raons. Que perdure el perfum de la farigola...

TEULATS DES DE L'AIRE

Hi havia nens jugant a la pilota.
Hi havia un gos lladrant, o potser més.
Hi havia ous en un cistell. Vertigen
de la llum a les teulades, tan belles
des de tan alt.
Amb la frisança del desert hi havia en l'aire
un lleu perfum de farigola.

Hi havia un gos, xiquets, una pilota.
Trencaclosques de cossos dislocats.
Per una escletxa, enmig dels enderrocs,
potser hi havia encara un tros de cel blavíssim.
Hi havia mosques al cistell, i l'eco
dels lladrucs com un miratge, però
ni rastre del perfum de farigola.

I és que diuen, diuen que hi havia,
abans dels nens, del gos i la pilota,
diuen que allí hi havia un insurgent.


Maria Josep Escrivà, de Flors a casa

2 comentaris | edit post