Empremtes

Les empremtes que han abandonat els meus dits
sumen una xifra senar que desafia l'infinit.
Fan cua contra l'oblit per totes les baranes del món;
a les taquilles dels cinemes, a les botigues
de guants i didals, al vèrtex de les abraçades...
Tot perquè es passen la memòria sencera buscant
quina mà va ser la responsable del seu abandó.
No duc la comptabilitat de les meues carícies
ni el balanç dels arraps que ja he pagat,
però he après que aquesta serp de xifres
que m'estrangula els dits sempre muta
l'haver en deure. Com que no hi ha déu
ni a la insistència ni policia que me les torne,
em consola imaginar que les empremtes
transferides no han arribat a perdre's,
que per un lapsus de l'Eternitat s'han unit per fi
en aquesta única, intangible i afligida mà
que cada nit truca a la porta preguntant-me
si pot ficar-se amb mi al llit perquè, al carrer,
els somnis abandonats també moren de fred.

Subtext

De lluny, de molt lluny, conversem a vegades
com si el temps i la distància no ens hagueren canviat,
com si nosaltres mateixos no haguérem canviat, usat,
maltractat, gaudit, manipulat, perdut aquest temps;
com si mots i silencis, que són uns altres, que són menys,
foren els mateixos d'ahir i pogueren encara ser els de demà;
com si aquesta estàtua que ocupem i el candor que a penes
hi flueix, mantingueren encara aquell equilibri de fa anys;
com si tot allò que ara et poguera contar restara
en alguna memòria durant més temps, i amb més claredat
i sentit, que aquestes gotes de pluja esvarant en la finestra;
com si el record poguera ser cruïlla encara de dos camins
que ja han travessat fronteres i han consolidat exilis;
com si la distància que ens cantava Roberto Carlos
poguera deixar, almenys, un petit buit per a la nostàlgia.
Conversem com si aquesta llunyania de la veu
–que amb prou feines hem aconseguit compartir–
fóra la dels éssers llunyans, i no la dels allunyats.

Poemes contra els infames: «Teulats des de l'aire».

Amb aquest poema de Maria Josep Escrivà vull sumar-me al rogle de Poemes contra els infames, una iniciativa de la Comtessa d'Angeville. Aquest rogle de versos és la veu de la nostra indignació contra la perpetuació dels abusos dels governants valencians. El persistent i denigrant silenci del desaparegut i gens honorable president de la Generalitat després de les proves de corrupció aportades al recentment obert sumari del cas Gürtel, la desvergonya incessant dels seus sequaços i els enderrocs furtius i indignes de Rita Barberà al Cabanyal, amb una brutalitat policial que jo no havia vist mai (però ma mare sí: en el franquisme), són alguna cosa més que raons. Que perdure el perfum de la farigola...

TEULATS DES DE L'AIRE

Hi havia nens jugant a la pilota.
Hi havia un gos lladrant, o potser més.
Hi havia ous en un cistell. Vertigen
de la llum a les teulades, tan belles
des de tan alt.
Amb la frisança del desert hi havia en l'aire
un lleu perfum de farigola.

Hi havia un gos, xiquets, una pilota.
Trencaclosques de cossos dislocats.
Per una escletxa, enmig dels enderrocs,
potser hi havia encara un tros de cel blavíssim.
Hi havia mosques al cistell, i l'eco
dels lladrucs com un miratge, però
ni rastre del perfum de farigola.

I és que diuen, diuen que hi havia,
abans dels nens, del gos i la pilota,
diuen que allí hi havia un insurgent.


Maria Josep Escrivà, de Flors a casa

Encara és jove

a A.N.C.

Encara és jove. Fàcilment s'escalfa i crema
les genives amb l'admiració d'un crepuscle insòlit
que, sens dubte, mai abans no ha admirat ningú;
imagina i sent que podria ser l'últim
i s'aboca, cor i saliva, a escriure
versos insondables, incontinents, gòtics
com una catedral de paraules amb causes
inqüestionablement justes i perdudes.
Oblida ràpid, després del vòmit,
el seu glop de pensament ventríloc,
la sinceritat balafiada en sacsejar el cel,
l'amor llençat com una vella javelina,
les metàfores que no canvien el món
i que, a l'espill recloses, a penes fan rateta.
Somriu extenuat a les pedres del camí
i contempla, indulgent, la cua epilèptica
d'una sargantana morta. Torna a casa.
Sopa. Llegeix. Pixa. S'adorm.

Al meu rebesnét

Hi ha invents
estrictament restringits
al fugaç orgull de la percepció
i, si més no, és clar,
tu podràs veure el que jo no veuré mai:
l'especulació immobiliària a Mart,
el setè assassinat de l'emperador,
Internet sintonitzada per ràdio,
la unificació d'Europa contra els bigots,
la volta al món en vuitanta segons,
la química garant de la nostra invisibilitat,
el museu dels somnis de l'Edat Moderna,
la sortida del sol per comandament a distància,
el funeral televisat de la darrera balena
i l'últim litre d'oxigen gratuït.
Res d'important, en fi.
Tu t'encendràs un puret made in Neptune
(de contraban, dels que encara maten),
i contemplaràs meravellat des de la finestra
del teu ordinador
com s'hi despulla la veïna d'enfront.

Pati de llums

La primera cabotada
i el primer bony a casa de l'àvia
com un consell
una revelació del món
oberta com un meló d'alger
com la tendra prevenció d'un àngel anat
La primera cabotada i el primer bony
contra el pedrís del pati de llums
on vaig caure a dins d'una safa de lleixiu
jo tenia cinc anys però no pare
ma mare pelava conills de la veïna
els havia matat com qui cus botons
hi havia sang al safareig vísceres
caragols a remulla i la paella al foc
un antic sentiment agropecuari
El primer bes a la boca del meu cosí
tot estima i bava era un sol flux
també això succeí al pati de llums
Per la canal ens enfilàvem
al portelló de la pallissa
alçàvem cabanes amb les conilleres
ens ensenyàvem els culs i les ferides
la meua crosta és més gran!
ens palpàvem inofensivament
d'això no en sap res ningú
d'aquells jocs, aquells bacs,
carícies del pati de llums

La llum

La llum són ales
boges, epilèptiques,
d'oronetes espantades
per la sirena d'una ambulància
en aquest matí boirós, ressacós, pigat
per rostres cadavèrics
d'ancians corcats
que unes romaneses pouen
lentament, metòdiques,
pel portaló de l'església.
Les dotze.
Oxigen! Aigua!
No entenc València.
Sol i lluna.
No entenc València.
No entenc la Policia Local.
Ens han amenaçat de mort.
No entenc València.
No entenc la mort dels tarongers.
No entenc l'arròs.
No entenc la benevolència,
la pietat, els ancians,
la dissipació del moviment obrer,
la naturalesa morta dels rics morts.
No entenc València.
Anit hi havia sexe, música, esporàdics
amants del Carme, calfreds,
desigs. Són encara llum
aquelles ales, illes, vols, paraules,
serps d'una mirada que voldria aprendre
a dir, jo,
que no sóc ningú.