Pràctiques de salvament

Les empremtes que han abandonat els meus dits
sumen una xifra senar que desafia l'infinit.
Fan cua contra l'oblit per totes les baranes del món;
a les taquilles dels cinemes, a les botigues
de guants i didals, al vèrtex de les abraçades...
Tot perquè es passen la memòria sencera buscant
quina mà va ser la responsable del seu abandó.
No duc la comptabilitat de les meues carícies
ni el balanç dels arraps que ja he pagat,
però he après que aquesta serp de xifres
que m'estrangula els dits sempre muta
l'haver en deure. Com que no hi ha déu
ni a la insistència ni policia que me les torne,
em consola imaginar que les empremtes
transferides no han arribat a perdre's,
que per un lapsus de l'Eternitat s'han unit per fi
en aquesta única, intangible i afligida mà
que cada nit truca a la porta preguntant-me
si pot ficar-se amb mi al llit perquè, al carrer,
els somnis abandonats també moren de fred.

Amb aquest poema de Maria Josep Escrivà vull sumar-me al rogle de Poemes contra els infames, una iniciativa de la Comtessa d'Angeville. Aquest rogle de versos és la veu de la nostra indignació contra la perpetuació dels abusos dels governants valencians. El persistent i denigrant silenci del desaparegut i gens honorable president de la Generalitat després de les proves de corrupció aportades al recentment obert sumari del cas Gürtel, la desvergonya incessant dels seus sequaços i els enderrocs furtius i indignes de Rita Barberà al Cabanyal, amb una brutalitat policial que jo no havia vist mai (però ma mare sí: en el franquisme), són alguna cosa més que raons. Que perdure el perfum de la farigola...

TEULATS DES DE L'AIRE

Hi havia nens jugant a la pilota.
Hi havia un gos lladrant, o potser més.
Hi havia ous en un cistell. Vertigen
de la llum a les teulades, tan belles
des de tan alt.
Amb la frisança del desert hi havia en l'aire
un lleu perfum de farigola.

Hi havia un gos, xiquets, una pilota.
Trencaclosques de cossos dislocats.
Per una escletxa, enmig dels enderrocs,
potser hi havia encara un tros de cel blavíssim.
Hi havia mosques al cistell, i l'eco
dels lladrucs com un miratge, però
ni rastre del perfum de farigola.

I és que diuen, diuen que hi havia,
abans dels nens, del gos i la pilota,
diuen que allí hi havia un insurgent.


Maria Josep Escrivà, de Flors a casa

Encara és jove. Fàcilment s'escalfa i crema
les genives amb l'admiració d'un crepuscle insòlit
que, sens dubte, mai abans no ha admirat ningú;
imagina i sent que podria ser l'últim
i s'aboca, cor i saliva, a escriure
versos insondables, incontinents, gòtics
com una catedral de paraules amb causes
inqüestionablement justes i perdudes.
Oblida ràpid, després del vòmit,
el seu glop de pensament ventríloc,
la sinceritat balafiada en sacsejar el cel,
l'amor llençat com una vella javelina,
les metàfores que no canvien el món
i que, a l'espill recloses, a penes fan rateta.
Somriu extenuat a les pedres del camí
i contempla, indulgent, la cua epilèptica
d'una sargantana morta. Torna a casa.
Sopa. Llegeix. Pixa. S'adorm.

La primera cabotada
i el primer bony a casa de l'àvia
com un consell
una revelació del món
oberta com un meló d'alger
com la tendra prevenció d'un àngel anat