Platja d'Almenara
Hem dirigit a la mar
Totes les mirades
Horitzó enllà
Naveguen lluny
Cercant uns altres ulls
Sense nosaltres
Casa
Com les parets
d'un hospital estic cansada.
Com el llit jac i sóc
el llit.
No m'adorm, com de menuda,
l'ombra de la dansa del baladre
en la finestra.
Com el forrellat
del paradís estic tancada.
Cabirons avall
plouen les hores corcades
amb la densíssima pesantor
d'una llum més mòrbida
i vella que les retòriques
varius de la mare.
Per l'emparrat puja una veu
estimada: Irene, a sopar!
Mare, vull plorar...
A ma casa torne i em sent lluny
de mi.
d'un hospital estic cansada.
Com el llit jac i sóc
el llit.
No m'adorm, com de menuda,
l'ombra de la dansa del baladre
en la finestra.
Com el forrellat
del paradís estic tancada.
Cabirons avall
plouen les hores corcades
amb la densíssima pesantor
d'una llum més mòrbida
i vella que les retòriques
varius de la mare.
Per l'emparrat puja una veu
estimada: Irene, a sopar!
Mare, vull plorar...
A ma casa torne i em sent lluny
de mi.
Certificat
La veritat és que no existeix cap testimoni
que puga provar la presència o l'absència de la nostres carícies.
Demà serà després d'un segle , o dos, o un milió d'anys; si vols
deixe-m'ho en un destí que no s'avé gens amb les expectatives
nostres de passar tota la nit palpant-nos el cos i les paraules
per saber com sona la suada música de la nostra pell.
La veritat és que no existeix cap testimoni.
Ara que el paper ja no està de moda i jo et taquigrafie
al meu portàtil, certifique la irresponsabilitat de cada gest
fugit i l'anhel incontenible de tornar a ser irresponsable
cada volta que invente el buit tan exacte que el teu cos
m'injecta quan despareixes com el camió del fem.
La veritat és que no existeix cap testimoni.
Sóc egoista: només pense en la meua por, que és la por
a no tenir por d'adormir-me com una ona immòbil
en aquest horitzó que, mira, en la fotografia, ha eixit tort.
que puga provar la presència o l'absència de la nostres carícies.
Demà serà després d'un segle , o dos, o un milió d'anys; si vols
deixe-m'ho en un destí que no s'avé gens amb les expectatives
nostres de passar tota la nit palpant-nos el cos i les paraules
per saber com sona la suada música de la nostra pell.
La veritat és que no existeix cap testimoni.
Ara que el paper ja no està de moda i jo et taquigrafie
al meu portàtil, certifique la irresponsabilitat de cada gest
fugit i l'anhel incontenible de tornar a ser irresponsable
cada volta que invente el buit tan exacte que el teu cos
m'injecta quan despareixes com el camió del fem.
La veritat és que no existeix cap testimoni.
Sóc egoista: només pense en la meua por, que és la por
a no tenir por d'adormir-me com una ona immòbil
en aquest horitzó que, mira, en la fotografia, ha eixit tort.
Fuga
Amor ràpid,
quirúrgic,
gens perdurable,
fungible i desert, abatut
en retirada,
tot saliva i arrapades,
a les llambordes jau
com sang estremida
per un misteri massa concret;
exhalat el cos, quedà la sal,
una lluor a l'alba a penes discernible,
el suor orfe d'una pell esquiva,
la descàrrega i l'adéu,
i el plaer vessat
que guarde al buit
dins d'una mà que em rentaré
abans que el carrer siga escombrat
fins a desaparèixer.
quirúrgic,
gens perdurable,
fungible i desert, abatut
en retirada,
tot saliva i arrapades,
a les llambordes jau
com sang estremida
per un misteri massa concret;
exhalat el cos, quedà la sal,
una lluor a l'alba a penes discernible,
el suor orfe d'una pell esquiva,
la descàrrega i l'adéu,
i el plaer vessat
que guarde al buit
dins d'una mà que em rentaré
abans que el carrer siga escombrat
fins a desaparèixer.
Llàgrimes per Benedetti
Un poema d'Oliverio Girondo per a contar-vos com sent la mort de Mario Benedetti.
Epson photo
No és un camí, Irene, només un buit emmirallat, diràs,
el rastre d'un instant que ha dibuixat un gos sobre l'arena,
la profecia d'un passat, un horitzó massa tendre i fútil,
un no-res bellíssim de tan fred i esmolat, perdut i traduït,
amb molt poca traça i massa ganes, al llenguatge del llast.
Quina era la pregunta? Cossos i versos naixen en hospitals
embafats d'interrogacions i silencis universals abans que un sol plor
de nadó puga justificar la vida entre nosaltres: la nostra vida.
Sóc jo qui t'ha d'explicar ara per què aquest instant ho és tot?
No t'agrada la resposta? En tinc més. Quina és la teua resposta?
No escric versos que comprenc. No comprenc el món. Em comprens?
És un camí, Laia. No m'enlluerna el sol ni el blau del cel,
sinó les roques que la mar i el vent fuetegen interminablement.
Després agafarem el cotxe, posarem la ràdio, cantarem oblits
i en pots estar convençuda: aquesta platja, tan gran que no cap
als ulls, s'imprimirà en paper fotogràfic d'Epson o HP.
Corcó
Perquè tornes cada nit
t'oblide.
T'oblide incansablement.
Tenaçment he d'oblidar-te dins i fora de les coses
on perdures insistent i còncau
com un adéu amputat.
Però tot, sense tu,
t'oblide.
T'oblide incansablement.
Tenaçment he d'oblidar-te dins i fora de les coses
on perdures insistent i còncau
com un adéu amputat.
Però tot, sense tu,
també t'oblida i perdura.
València existeix sense tu.
Tom Waits canta millor, sense tu.
Odie més elementalment el president de la Generalitat, sense tu.
Aprenc l'absència lasciva del meu cos, sense tu.
L'amor ja és un fet demostrable, sense
tu.
I puc, sense tu,
ser més sincera encara:
perquè no tornes cada nit
no t'oblide.
València existeix sense tu.
Tom Waits canta millor, sense tu.
Odie més elementalment el president de la Generalitat, sense tu.
Aprenc l'absència lasciva del meu cos, sense tu.
L'amor ja és un fet demostrable, sense
tu.
I puc, sense tu,
ser més sincera encara:
perquè no tornes cada nit
no t'oblide.
