Pràctiques de salvament

Potser és hora, ja, de revelar qui és Irene Climent. Entre el primer poema, de juny de 2008, i el darrer, de març d'enguany, han passat gairebé quatre anys. Irene Climent és un heterònim de Josep Porcar, qui ara us escriu. Tot començà com un joc, un experiment, com una manera d'escriure com si jo fora no només "un altre", sinó també "una altra". Però Irene em va posseir i se m'endugué, no sé si massa lluny. La poesia té això, i no vaig poder frenar a temps. Un poema cridava un altre, una idea cabdellava una altra, fins al punt que, ara, podria repensar el conjunt com a poemari. Hi ha poemes que han perdut consistència, però alguns encara m'agraden i no descarte incloure'ls, amb algunes revisions, al nou poemari que prepare.

M'hauran de disculpar les persones a les quals, en aquest viatge, vaig haver d'ocultar la meua identitat i que, d'alguna manera, vaig "enganyar". No era aquesta la meua intenció. Els seus comentaris van ser molt estimulants i m'anaven donant pistes sobre quina mena de continguts i d'estil s'esperava d'Irene, així que ells, en aquest sentit, estrictament literari, van ser els millors espills. Per això ara, com a compensació, els vull donar les meues gràcies més sinceres, especialment a Pere, de Saragatona, Francesc Puigcarbó, Júlia Costa, Carles Querol, Helena Bonals, Rosabel Gumbau, Alegría de la Huerta, la Teresa i Sandra D. Roig. I sobretot a Vicent Almela Artíguez, que m'ha guardat el secret durant tota la travessia.

No amague que em fa una mica de pena haver de donar aquest adéu a Irene, però entenc que no té sentit prorrogar el periple. La poeta, en tot cas, no deixa per això d'existir; continua existint en els seus versos. Ací, al blog, a la columna de la dreta, podeu llegir el seu petit manifest poètic:

No sabeu qui sóc.
No sé qui sóc.
La meua mel és d'una flor
que a penes existeix.

Apallissen, mare.
Ara les anomenem forces d'inseguretat.
Han cremat les raons, mare.
Han cremat totes les paraules.
Com tu, mare, els policies tenen fills;
intentem practicar la pietat, però els seus amos
fan com que s'enfaden, mare,
perquè cremem contenidors.
Però ells han cremat les raons, mare.
Han cremat totes les paraules.
Han dit que ells saben quina és la solució.
I la solució és seua.
Seua només, mare.
No els hi queda marge, ja,
ni tampoc ganes ni vergonya, per exigir-nos silenci
ara que arribem al llindar del dolor, l'esquelet
despullat del crit.
Apallissen, mare.
Són seues les lleis que no guareixen
les ferides que ens fan bramar.
La ferida no ens l'hem feta nosaltres.
No m'esperes aquesta nit, mare.

rebla a la perfecció els punts sobre les is
sota cànons d'arquitectura gòtica
amb la precisió d'un crit de segona mà
escopit a temps sense cap dubte
capaç de rebentar els timpans gramaticals
més enllà de les lleis de la gravetat
qualitat pròpia, però,
de la seua condició de punt sobre les is

oblida a canvi i recanvi
col·locar les comes prescindibles
de les que ja hem après a no prescindir
amb la finalitat de mantenir aquesta cadència de silenci
que harmonitza la invisibilitat de les paraules
que qualifica a mort la mentida de cada adjectiu
que devasta hiats i dièresi per exhibir la solitud del verb
que envaeix el significat de tot
per ressuscitar la veritat que no existeix
i sí

He caminat dins de la nit des del roserar
a les alfàbegues.
M'he gitat absurdament davall del ginjoler.
Res.
He oblidat el perfum.
A cada lluna creixia una mateixa arrel, entre nosaltres, el gest
indicible, magnètic, que inaugurava un amor
ocasional, una complicitat fugitiva,
la pau.
He oblidat el perfum.
Te n'has anat.
No existeixes.
Quina pretensió d'espill, la meua,
d'argumentar ara que els darrers crepuscles també s'apagaran,
que ni un altre adéu han de durar les carícies forjades,
que a penes podriem ajornar la vesprada si ara, a mos rodó,
ens menjàrem en l'abraçada
i que, en fi –no ets jove, tu ja ho saps–, puc resumir-ho:

No puc dormir
i tot ve de colp, com una pedra
a la cara.

Com una pedra a la cara les pèrdues, els adéus, les absències
que, a contracor, he afaiçonat acuradament a mida
d'una tristesa clement: no mata.

Tot per no
deixar de ser fidel
a l'avara soledat que, ara me n'adone, de cap a peus
se'm menja.

No puc dormir
i tot ve de colp, com una pedra
a la cara.

Com una pedra a la cara els amics anats, les carícies d'ahir,
les nits arrapades als déus, als costums
i al capitalisme.

No puc dormir
i tot ve de colp, com una pedra
a la cara.

Tinc, demà, classe de Semiòtica II.
Demà.
Demà no m'alçaré.

Amb un pèl de sordidesa despenjada
del pinzell, pintaria les desesperades ombres
del barri que de bon matí se suïciden balcons avall
sobre les inacabables crineres rosses de les mares.
Panteixants, com gosses desesmades arrosseguen
els seus cadells exquisidament uniformats a la catòlica
escola que sempre ha prescindit del desconsol de ser
la trista frontera del nostre gueto. Les pintaria.