«Mi heroísmo consistió en no dejarme morir... Yo no hice ningún esfuerzo por ser héroe. Todos mis esfuerzos fueron por salvarme»
Gabriel García Márquez
Amor ràpid, quirúrgic, gens perdurable, fungible i desert, abatut en retirada, tot saliva i arrapades, a les llambordes jau com sang estremida per un misteri massa concret; exhalat el cos, quedà la sal, una lluor a l'alba a penes discernible, el suor orfe d'una pell esquiva, la descàrrega i l'adéu, i el plaer vessat que guarde al buit dins d'una mà que em rentaré abans que el carrer siga escombrat fins a desaparèixer.
Perquè tornes cada nit t'oblide. T'oblide incansablement. Tenaçment he d'oblidar-te dins i fora de les coses on perdures insistent i còncau com un adéu amputat.
Però tot, sense tu,
també t'oblida i perdura. València existeix sense tu. Tom Waits canta millor, sense tu. Odie més elementalment el president de la Generalitat, sense tu. Aprenc l'absència lasciva del meu cos, sense tu. L'amor ja és un fet demostrable, sense tu.
I puc, sense tu, ser més sincera encara: perquè no tornes cada nit no t'oblide.
M'assec i espere. Plou a les antigues andanes. Sentor de rovell. S'atura el temps en les sabates dels passatgers que corren; perden el temps perquè pensen que perden el tren. L'estació és un lloc perfecte per a mirar la gent que es mira el mòbil. Qui els estima? A qui estimen? Jo estime el meu avi. Contemple un toll i el recorde... Irene, si no culls, espigola.
Conec el comboi,
els aparadors i els ulls
que em voldrien bruixa
o fada, puta
o sirena, però jo sóc la temerària
abella que brunz a la vostra esquena
i després fuig, lluny
dels camins despullats de timó
o de romer.
No sabeu qui sóc.
No sé qui sóc.
La meua mel és d'una flor
que a penes existeix.
