Epson photo
No és un camí, Irene, només un buit emmirallat, diràs,
el rastre d'un instant que ha dibuixat un gos sobre l'arena,
la profecia d'un passat, un horitzó massa tendre i fútil,
un no-res bellíssim de tan fred i esmolat, perdut i traduït,
amb molt poca traça i massa ganes, al llenguatge del llast.
Quina era la pregunta? Cossos i versos naixen en hospitals
embafats d'interrogacions i silencis universals abans que un sol plor
de nadó puga justificar la vida entre nosaltres: la nostra vida.
Sóc jo qui t'ha d'explicar ara per què aquest instant ho és tot?
No t'agrada la resposta? En tinc més. Quina és la teua resposta?
No escric versos que comprenc. No comprenc el món. Em comprens?
És un camí, Laia. No m'enlluerna el sol ni el blau del cel,
sinó les roques que la mar i el vent fuetegen interminablement.
Després agafarem el cotxe, posarem la ràdio, cantarem oblits
i en pots estar convençuda: aquesta platja, tan gran que no cap
als ulls, s'imprimirà en paper fotogràfic d'Epson o HP.
"No escric versos que comprenc."
Pura tendresa, irene.. fa posar trist! I m'agrada molt el toque-final-epson!
Naaaa, no és (tan) trist. És una irreflexió de les meues. Una abraçada, bonica.
Senzillament preciós!