L'última milotxa
He volat amb innocent
mirada milotxes
que els núvols han engolit.
Entre clarianes, no les enllumena el sol.
Contra la nit, no les tatua la lluna.
Penja d'un fil tota llum.
Cega, també sé arrapar el cel.
Cega, el vent corre a les venes.
Cega, l'última milotxa és el cor.
mirada milotxes
que els núvols han engolit.
Entre clarianes, no les enllumena el sol.
Contra la nit, no les tatua la lluna.
Penja d'un fil tota llum.
Cega, també sé arrapar el cel.
Cega, el vent corre a les venes.
Cega, l'última milotxa és el cor.
La foscor no ens pot cegar el cor.
Preciós poema, Irene. M'encanta com escrius i el que emanes.
Molts petons!!!
Irene, m'encanta aquest poema. Les milotxes s'enlairen donant color a la foscor, com la poesia a l'avorriment quotidià. Felicitacions i moltes besadetes.
i heus ací que acabo de descobrir que una milotxa és un cometa.
Bones Irene...
Només m'apropava per dir-te que al meu blog tens una coseta per tu, quan puguis, passa a recollir-la.
Petons!!
Molt bonics, com sempre els teus poemes... Vas per bon camí,
Ja saps, que et seguisc...
El príncep de les milotxes.