La llum són ales
boges, epilèptiques,
d'oronetes espantades
per la sirena d'una ambulància
en aquest matí boirós, ressacós, pigat
per rostres cadavèrics
d'ancians corcats
que unes romaneses pouen
lentament, metòdiques,
pel portaló de l'església.
Les dotze.
Oxigen! Aigua!
No entenc València.
Sol i lluna.
No entenc València.
No entenc la Policia Local.
Ens han amenaçat de mort.
No entenc València.
No entenc la mort dels tarongers.
No entenc l'arròs.
No entenc la benevolència,
la pietat, els ancians,
la dissipació del moviment obrer,
la naturalesa morta dels rics morts.
No entenc València.
Anit hi havia sexe, música, esporàdics
amants del Carme, calfreds,
desigs. Són encara llum
aquelles ales, illes, vols, paraules,
serps d'una mirada que voldria aprendre
a dir, jo,
que no sóc ningú.
Si em deixe dur dic
rius
i faig una mar,
i una albufera,
i una barca,
i aprenc
a orientar l'antena i l'arbre,
a envergar bé la vela si el xaloc aventa,
a navegar de port en port
tota sola.
Si em deixe dur dic
rius.
Tota sola.
Isc de l'espill
per a tornar als meus ulls.
Dins, m'hi enceguen mirades
de cossos amb pupil·les de vidre.
Ací fora, a l'intempèrie,
aprenc sola a buscar llenya,
a fer foc sense massa cendra,
a somiar desperta i lluny
de les refraccions, les inèrcies,
les renúncies, les complaences,
les ablacions, l'Estat, el fred.
Quan ell pensa en política
Ella no l'estima
Qui sap si és una llàstima el convenciment de l'amant
Envers la utopia confortable i sospitosament desolable
D'un món que pot canviar gràcies a les idees
I no per la més pura defensa de l'amor
Quan ell li parla de la impunitat
De la infàmia dels poderosos
De la corrupció dels càrrecs públics
A ella poc li interessa
Ell endevina que ella és probablement més lúcida
Com un àngel immune a l'espant i a la ignomínia
A ella, en canvi, l'afecten unes altres coses
I tampoc sap ser feliç
Quan a ella l'enderien els seus conflictes laborals
Ell fa com que l'estima
Interpreta els dolors d'ella en concret i en general
Quan li explica l'embargament de comptes
La sobtada misèria dels seus clients
La sang que raja
Els plors
I els percentatges
Arriben després a un pacte
Que inevitablement ha de ser de silenci
Renten els plats
S'aclofen al sofà
I la televisió els adorm
S'estimen raonablement
Algunes nits
Com les
paretsd'un hospital estic cansada.
Com el llit jac i sóc
el llit.
No m'adorm, com de menuda,
l'ombra de la dansa del baladre
en la finestra.
Com el forrellat
del paradís estic tancada.
Cabirons avall
plouen les hores corcades
amb la densíssima pesantor
d'una llum més mòrbida
i vella que les retòriques
varius de la mare.
Per l'emparrat puja una veu
estimada: Irene, a sopar!
Mare, vull plorar...
A ma casa torne i em sent lluny
de mi.
La veritat és que no existeix cap testimoni
que puga provar la presència o l'absència de la nostres carícies.
Demà serà després d'un segle , o dos, o un milió d'anys; si vols
deixe-m'ho en un destí que no s'avé gens amb les expectatives
nostres de passar tota la nit palpant-nos el cos i les paraules
per saber com sona la suada música de la nostra pell.
La veritat és que no existeix cap testimoni.
Ara que el paper ja no està de moda i jo et taquigrafie
al meu portàtil, certifique la irresponsabilitat de cada gest
fugit i l'anhel incontenible de tornar a ser irresponsable
cada volta que invente el buit tan exacte que el teu cos
m'injecta quan despareixes com el camió del fem.
La veritat és que no existeix cap testimoni.
Sóc egoista: només pense en la meua por, que és la por
a no tenir por d'adormir-me com una ona immòbil
en aquest horitzó que, mira, en la fotografia, ha eixit tort.
