Plora

Plora davant de dos telèfons, el mòbil i el fix,
davant d'un ordinador Apple Macintosh G5,
davant de la pantalla plana d'un televisor,
d'un quadern d'apunts on a penes ha pogut
escriure davant de quina mena de coses plora,
i ara ha de fer l'esforç d'escriure per què.
Plora perquè se sent sola i el món li ha pujat
els interessos fins a deixar-la despullada
com uns plàtans a la tardor o, simplement,
com una dona jove en els temps que corren.
Ploraria, també, si no tinguera davant dos telèfons,
un ordinador Mac o aquest quadern d'apunts
on ha penes ha pogut explicar-se què li passa.
I és aquest el repte d'una lluerna boja que cerca
la llum perduda: aprendre a nadar en el seu plor
i desemmascarar l'agra tristesa que l'ancora.
Si poguera anar una mica més enllà, si poguera,
il·luminaria la nit sencera en constatar un gest
de despreniment, una abraçada, un somriure,
un poema ver, el prodigi d'unes mans donant-se.
Però plora. Davant de dos telèfons, el mòbil i el fix.

2 Response to "Plora"

  • Helena Bonals Says:

    Quanta solitud. Però encara que plori, més ploraria sense els dos telèfons, el mòbil i el fix, i l'Apple Macintosh, o el quadern. Són companys virtuals, però sovint són millors que una mala companyia, i et permeten de continuar endavant. Ara, res com "un poema ver, el prodigi d'unes mans donant-se". És un poema molt intel·ligible i ver, aquest, per cert.


  • Irene Says:

    Una solitud "connectada", amb lligams secrets. Ploraria igualment, potser alguns litres més, o no, no ho sé. :-) Gràcies per venir, Helena.