Empremtes

Les empremtes que han abandonat els meus dits
sumen una xifra senar que desafia l'infinit.
Fan cua contra l'oblit per totes les baranes del món;
a les taquilles dels cinemes, a les botigues
de guants i didals, al vèrtex de les abraçades...
Tot perquè es passen la memòria sencera buscant
quina mà va ser la responsable del seu abandó.
No duc la comptabilitat de les meues carícies
ni el balanç dels arraps que ja he pagat,
però he après que aquesta serp de xifres
que m'estrangula els dits sempre muta
l'haver en deure. Com que no hi ha déu
ni a la insistència ni policia que me les torne,
em consola imaginar que les empremtes
transferides no han arribat a perdre's,
que per un lapsus de l'Eternitat s'han unit per fi
en aquesta única, intangible i afligida mà
que cada nit truca a la porta preguntant-me
si pot ficar-se amb mi al llit perquè, al carrer,
els somnis abandonats també moren de fred.

2 Response to "Empremtes"