Pràctiques de salvament

Encara és jove. Fàcilment s'escalfa i crema
les genives amb l'admiració d'un crepuscle insòlit
que, sens dubte, mai abans no ha admirat ningú;
imagina i sent que podria ser l'últim
i s'aboca, cor i saliva, a escriure
versos insondables, incontinents, gòtics
com una catedral de paraules amb causes
inqüestionablement justes i perdudes.
Oblida ràpid, després del vòmit,
el seu glop de pensament ventríloc,
la sinceritat balafiada en sacsejar el cel,
l'amor llençat com una vella javelina,
les metàfores que no canvien el món
i que, a l'espill recloses, a penes fan rateta.
Somriu extenuat a les pedres del camí
i contempla, indulgent, la cua epilèptica
d'una sargantana morta. Torna a casa.
Sopa. Llegeix. Pixa. S'adorm.