Qui és Irene Climent

Potser és hora, ja, de revelar qui és Irene Climent. Entre el primer poema, de juny de 2008, i el darrer, de març d'enguany, han passat gairebé quatre anys. Irene Climent és un heterònim de Josep Porcar, qui ara us escriu. Tot començà com un joc, un experiment, com una manera d'escriure com si jo fora no només "un altre", sinó també "una altra". Però Irene em va posseir i se m'endugué, no sé si massa lluny. La poesia té això, i no vaig poder frenar a temps. Un poema cridava un altre, una idea cabdellava una altra, fins al punt que, ara, podria repensar el conjunt com a poemari. Hi ha poemes que han perdut consistència, però alguns encara m'agraden i no descarte incloure'ls, amb algunes revisions, al nou poemari que prepare.

M'hauran de disculpar les persones a les quals, en aquest viatge, vaig haver d'ocultar la meua identitat i que, d'alguna manera, vaig "enganyar". No era aquesta la meua intenció. Els seus comentaris van ser molt estimulants i m'anaven donant pistes sobre quina mena de continguts i d'estil s'esperava d'Irene, així que ells, en aquest sentit, estrictament literari, van ser els millors espills. Per això ara, com a compensació, els vull donar les meues gràcies més sinceres, especialment a Pere, de Saragatona, Francesc Puigcarbó, Júlia Costa, Carles Querol, Helena Bonals, Rosabel Gumbau, Alegría de la Huerta, la Teresa i Sandra D. Roig. I sobretot a Vicent Almela Artíguez, que m'ha guardat el secret durant tota la travessia.

No amague que em fa una mica de pena haver de donar aquest adéu a Irene, però entenc que no té sentit prorrogar el periple. La poeta, en tot cas, no deixa per això d'existir; continua existint en els seus versos. Ací, al blog, a la columna de la dreta, podeu llegir el seu petit manifest poètic:
No sabeu qui sóc.
No sé qui sóc.
La meua mel és d'una flor
que a penes existeix.