Pràctiques de salvament

Tot és arbre.
Selvàtic, exuberant, galàcticament
ínfim,
intangible,
com un mot no dit
que esfondra gratacels i places.
Tot és arbre
en el cant trist de l'oreneta
que per fi ha trobat fang
per a fer niu
al sostre d'un balcó.
Tot és arbre
al cos present i a l'absent:
branques, artèries, senders,
llamps, abraçades, rius.
Tot és arbre.
En la llum tremola i lluu,
i a les palpentes creix al cor
i a l'hort, fugaç, etern,
com una pau regalada.

Plora davant de dos telèfons, el mòbil i el fix,
davant d'un ordinador Apple Macintosh G5,
davant de la pantalla plana d'un televisor,
d'un quadern d'apunts on a penes ha pogut
escriure davant de quina mena de coses plora,
i ara ha de fer l'esforç d'escriure per què.
Plora perquè se sent sola i el món li ha pujat
els interessos fins a deixar-la despullada
com uns plàtans a la tardor o, simplement,
com una dona jove en els temps que corren.
Ploraria, també, si no tinguera davant dos telèfons,
un ordinador Mac o aquest quadern d'apunts
on ha penes ha pogut explicar-se què li passa.
I és aquest el repte d'una lluerna boja que cerca
la llum perduda: aprendre a nadar en el seu plor
i desemmascarar l'agra tristesa que l'ancora.
Si poguera anar una mica més enllà, si poguera,
il·luminaria la nit sencera en constatar un gest
de despreniment, una abraçada, un somriure,
un poema ver, el prodigi d'unes mans donant-se.
Però plora. Davant de dos telèfons, el mòbil i el fix.