Empremtes

Les empremtes que han abandonat els meus dits
sumen una xifra senar que desafia l'infinit.
Fan cua contra l'oblit per totes les baranes del món;
a les taquilles dels cinemes, a les botigues
de guants i didals, al vèrtex de les abraçades...
Tot perquè es passen la memòria sencera buscant
quina mà va ser la responsable del seu abandó.
No duc la comptabilitat de les meues carícies
ni el balanç dels arraps que ja he pagat,
però he après que aquesta serp de xifres
que m'estrangula els dits sempre muta
l'haver en deure. Com que no hi ha déu
ni a la insistència ni policia que me les torne,
em consola imaginar que les empremtes
transferides no han arribat a perdre's,
que per un lapsus de l'Eternitat s'han unit per fi
en aquesta única, intangible i afligida mà
que cada nit truca a la porta preguntant-me
si pot ficar-se amb mi al llit perquè, al carrer,
els somnis abandonats també moren de fred.

Subtext

De lluny, de molt lluny, conversem a vegades
com si el temps i la distància no ens hagueren canviat,
com si nosaltres mateixos no haguérem canviat, usat,
maltractat, gaudit, manipulat, perdut aquest temps;
com si mots i silencis, que són uns altres, que són menys,
foren els mateixos d'ahir i pogueren encara ser els de demà;
com si aquesta estàtua que ocupem i el candor que a penes
hi flueix, mantingueren encara aquell equilibri de fa anys;
com si tot allò que ara et poguera contar restara
en alguna memòria durant més temps, i amb més claredat
i sentit, que aquestes gotes de pluja esvarant en la finestra;
com si el record poguera ser cruïlla encara de dos camins
que ja han travessat fronteres i han consolidat exilis;
com si la distància que ens cantava Roberto Carlos
poguera deixar, almenys, un petit buit per a la nostàlgia.
Conversem com si aquesta llunyania de la veu
–que amb prou feines hem aconseguit compartir–
fóra la dels éssers llunyans, i no la dels allunyats.